Una final per a un temps nou

A Puchol II, Pucholet, el vaig vore jugar per primera vegada quan tenia 16 anys. Segurament fou dijous, ja que el trinquet Pelayo presentava un aspecte prou trist, molt allunyat de l’ambient de les grans partides, amb pocs aficionats, els de sempre per altra banda. Aquell dia s’enfrontava, en primera partida, a Fageca, un brau jugador de València que ja començava a destacar com a futur professional d’un esport que, en certa manera, és com la humitat. És a dir, penetra lentament en els ossos fins que s’integra en el caràcter i la identitat d’un pilotari i, per extensió, de qualsevol valencià, amb el resultat consegüent que tot aquell que se’n veja afectat no pot desempallegar-se’n per bé que el profit econòmic siga escàs en relació al sacrifici i el respecte que reclama. Si no recorde malament, aquella partida es tractava d’un mà a mà corresponent a l’extint Campionat Individual Bancaixa i el resultat final fou de 60-35 a favor de Fageca, sens dubte més madur i més consolidat en un ofici que demana anys i paciència, anys i més paciència. Ara ja ha passat un temps d’aquella partida i resulta que aquell pilotari prim i escanyolit fill del mític Puchol de Vinalesa (l’Horta), s’ha convertit en un home bragat, de condicions físiques imponents, aspirant a convertir-se en el número 1 davant de Soro III, l’actual campió, el nét del tio Pena, artífex del trinquet de Massamagrell, sa casa, potser dels pocs trinquets privats que queden encara en peu al País Valencià. Jo no conec personalment a cap dels dos pilotaris, tampoc freqüente tant els trinquets com perquè siga així, però m’encantaria, ja que estic convençut que són persones humils, valencians de soca-rel capaços d’oferir un espectacle magnífic i molt fidel al joc històric que representen, ara per ara, com ningú. Ben mirat, són dos jugadors de raça, amb solera, fills de pilotaris, amb la projecció necessària per modernitzar un esport com el nostre que s’esllangueix entre empresaris de dubtosa honestedat i polítics oportunistes. Desconec què serà de la pilota anys a venir tenint en compte l’aïllament en què es troba actualment, sense cobertura televisiva i sense ajudes sinceres i decidides, poc vinculades, de fet, a la identitat d’aquest raconet del país. Però tot pareix indicar que la partida entre Puchol II i Soro III serà a Pelayo, un primer pas, un escenari perfecte que reobrirà, per fi, per a l’ocasió tot esperant a convertir-se en la vertadera catedral de la pilota valenciana, amb escola i amb un futur definit, centre neuràlgic de València i motor indiscutible d’un esport que no necessita projectes artificials enmig de fantasmagòrics polígons industrials sinó que reclama afecte, només això, afecte i comprensió. A peu de carrer, allà on la realitat de la pilota pren la forma i el gust que mai hauria d’haver perdut, el sabor del poble. La final serà el dia 1 de novembre, dia de festa. I no, no sé si hi assistiré, en conseqüència tampoc la veuré, però per descomptat estaré amatent al resultat i a la reconstrucció plena d’interrogants que s’augura en la pilota. Tot un repte. Perquè es vulga o no, cal partir des de zero.

Llum

Vivim permanentment amb llum, amb un excés de llum, llum pertot. I no només de nit, sinó també de dia. Estem tan acostumats a funcionar de manera artificial que plantejar una reducció del consum general o simplement abaixar la potència de l’enllumenat exterior o privat que abasteix els nostres pobles i ciutats és ja inviable, a pesar de les successives denúncies que se’n fan i de la claror que presenta aquesta terra mediterrània coberta de sol la major part del temps. Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del color, cantava un il·lustre el nom del qual no desitge recordar. Digressions al marge, però, seria interessant comprovar la reacció de la gent si tal fet succeïra, si es reduïra el consum per decret vull dir, ja que de ben segur que es produiria un col·lapse o un enrariment del caràcter del proïsme, com ja ha estat referit en comptades ocasions en els llocs on han patit, bé de manera intencionada, bé de manera fortuïta, una apagada. Problemes de convivència, saquejos, egoisme a flor de pell. En fi... Lluny però d’analitzar tal fet, ja denunciat i presentat en múltiples ponències sota l’etiqueta universal Contaminació lumínica-light pollution, sí que convindria recordar, almenys recordar, les magnífiques estampes que ofereix un cel fosc i lliure d’impureses, això per no parlar de la senzillesa amb què la vida transcorria quan els costums s’adaptaven al temps i no a les modes del present, massa dependents, en aquest sentit, de la llum, del consum banal i ridícul en general. L’oci nocturn, per exemple. Les discoteques, les discoteques d’Eivissa!! Particularment, no em faria cap pena que aquestes instal·lacions dedicades al despropòsit patiren de certes restriccions, però són improbables, o impossibles millor dit, ja que representen de manera magistral aquest terme manllevat de l’anglés que rep el nom de lobby i que, en efecte, significa grup de pressió, una pressió asfixiant exercida sense escrúpols si algú amb responsabilitat institucional decidira limitar-los el consum, no ja de substàncies, que és una qüestió privativa, sinó l'elèctric, purament i simplement. I això que les discoteques només són una ridícula porció de l’abús. Què no dir de l’enllumenat de les grans ciutats, València sense anar més lluny, llastimosa mostra d’una contaminació que no beneficia ningú, només a qui tots sabem. Quins records els de fa tan sols uns anys! Ai! Durant els llargs trajectes que feia per anar a treballar, tenia la sort de passar per una de les contrades valencianes que presenta un cel més bonic en les crues nits d’hivern: l’interior de la comarca de la Costera, amb Montesa, Vallada, Moixent, la Font de la Figuera, i també la gelada meseta que ocupa la població de Villena o les viles de Cabdet i Almansa. Certament, em quedava embadalit, pobles atrapats entre la serra Grossa i el massís del Caroig amb un cel a caramull d’estrelles que apreciava d’una manera especial i m’omplia el pensament de somnis fantàstics i ben bonics, una mena de bàlsam reparador després d’una jornada de treball esgotadora. Poc a envejar a un dels cels més espectaculars de la Península Ibèrica, el cel veí de les terres de Conca, Terol i Guadalajara. Sensacions similars he tingut sempre en les temperades nits d’agost, a vora mar, allà on el turisme no ha aconseguit penetrar en desmesura i un pot passar hores i hores assegut contemplant la foscor i els estels fugaços que alimenten un romanticisme anacrònic, sí, però molt gustós, molt saborós i molt nostrat, en plena mar Mediterrània. La nit de Sant Llorenç, els estels cauen del cel, solien dir. Sens dubte, la utopia del nostre temps. 

La imposició del castellà

Particularment patètiques les declaracions del senyor alcalde d'Oriola (Baix Segura) respecte d'una suposada imposició del valencià als alumnes de tan gloriosa ciutat. Tot un clàssic que, en aquesta ocasió, ha arribat un poc més tard del que alguns pensàvem. Cinc mesos, certament. Un rècord tenint en compte l'animadversió política i lingüística que desperten els nous dirigents democràticament escollits a les urnes, amb el conseller d'Educació al capdavant. Però què hi farem? No donen per a més. Erigits en xèrifs en una zona estèril del país, alguns d'aquests personatges viuen abonats a l'exabrupte contumaç i comence a pensar que, realment, es creuen el que diuen, afectats en excés per les aigües d'un riu que baixa tan tèrbol com el procedir del partit que els sustenta ideològicament, el PP. El tema, en qualsevol cas, sembla conduir, de nou, cap a la tan controvertida exempció de valencià, això és el dret que tenen els alumnes del sud d'Alacant a no aprendre valencià ni ser avaluats de tal assignatura. Tal com sona. És real. No s'equivoca en això el senyor alcalde d'Oriola i, d'alguna manera o altra, s'avança al debat que més tard o més prompte deuria produir-se. O tots o ningú! O exempció fora o tots exempts, no siga cosa que arribe el dia en què algun alcalde d'un poble valencianoparlant s'atrevisca a dir que no consentirà que als alumnes se'ls impose el castellà. I que a més a més, ho diga en els mateixos termes que ho ha dit ell, tan sols amb el canvi d'idioma corresponent. Així, concretament: “cal oferir als alumnes la possibilitat d'ampliar els seus coneixements, no obligar-los a parlar una llengua que no sentiran al carrer”; o “cal respectar les tradicions de la comarca valencianoparlant contra la imposició de la llengua espanyola”. Què passaria si un alcalde d'un poble valencianoparlant amollara tal cosa i rematara la intervenció dient que no renega del castellà però que demana no caure en l'error de la discriminació per haver nascut i crescut en l'ús solament del valencià. Què passaria si diguera que és obligació dels governants autonòmics atendre tots els municipis per igual, sense cap distinció. Què passaria si afirmara, vara en mà, que fa massa temps que els veïns de la seua comarca se senten discriminats i que per això cal corregir aquesta situació. M'ho puc imaginar, però no patiu, encara no ha arribat el dia. Ni crec que arribe mai. De moment, i que dure molt anys, la ximpleria és propietat exclusiva d'alguns alcaldes orgullosos de ser monolingües. Ells s'ho mengen!

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2015/10/11/alcalde-orihuela-advierte-consentira-imponga/1326014.html

Far

Potser han perdut gran part de la seua funcionalitat, potser s’han quedat orfes i amb equips de llum automàtics com a única companyia, però alguns fars, símbols indiscutibles de la mar i referència de mariners fins l’aparició de radars i sistemes avançats de localització, han conservat allò que no s’ha de perdre mai: l’encant. Testimonis silents del que un dia foren les nostres costes mediterrànies, fosques i solitàries, necessitades d’aquestes torres imponents i calmoses; blanques, de rajoleta o de pedra en alguns casos, pinacles amb escales de caragol que mostren avui el pas del temps i el desgast que causa l’oblit o la dissolució entre terribles urbanitzacions. No hi ha com un far aïllat per assaborir la llibertat que regala la mar, no hi ha com un passeig etern pels camins llunyans que l’albiren, gavines que nien pels penya-segats que l’enlairen cap al cel blau que abraça l’entorn encara verge. Llampades nocturnes que s’alternen. En queden pocs amb aquestes característiques pel nostre territori, molt pocs. Llig, per això, amb preocupació les notícies que publiquen esporàdicament els mitjans de comunicació al voltant de l’última moda que els afecta i els condueix cap al darrer alè de vida pròpia, considerats purs anacronismes per una indústria turística que, mai millor dit, hi ha posat el seu focus de rendibilitat immediata: reconvertir-los en hotels. La gran solució! El gran tetris del progrés! No res ha de quedar fora de les lleis del mercat! Torna a oblidar, però, aquest gran tòtem mundial del negoci i la globalització que encara hi ha gent que es mou sota paràmetres totalment oposats, que posa el contrapunt a tanta desmesura inútil, que opta, en definitiva, per l’harmonia, per la pau o, simplement, per deixar les coses com estan, que ja és dir prou. Els fars han de romandre en l’estat en què es troben ara, és a dir, buits. I no passa res, fortificacions humanes que han inspirat contes preciosos com El faroner de Henryk Sienkiewich o que han servit de talaia defensiva en novel·les trepidants com La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Obres mestres. Pense ara en aquesta lluita que han visualitzat uns quants ciutadans illencs a favor de la titularitat pública del far de Portocolom, a Mallorca; pense també en aquell titular inquietant que anunciava la transformació en hotel del far del cap de Sant Antoni, a Xàbia (la Marina). Pense, com no, en una crisi que per sort deu haver frenat alguns altres projectes de similar filosofia; projectes que, per desgràcia, hi tornaran quan la voracitat immobiliària, turística i hotelera reprenguen el vol. Pense en alguns dels fars que he visitat i que m’han omplert els pulmons d’aire marí, d’orgull mediterrani, el far del Cap de Barbaria, per exemple, a l’illa de Formentera, refugi obligatori per a visitants bucòlics, reclam de pel·lícules com ara Lucía y el sexo. Un espectacle. Un bon espectacle. Pense, finalment, en el far que sempre he tingut a tocar de casa, el far de Canet d’en Berenguer, un xicotet tresor de la comarca del Camp de Morvedre antany envoltat de tarongers i ara assetjat per segones residències i restaurants, un patrimoni viu que passa desapercebut malgrat els seus 30 metres d’altura. Monument artístic que encara sobreviu entre llampades intermitens equivalents al batec ferit de les ones de la mar. Una història trista, la dels fars, de veres que sí, amb un desenllaç incert, pendent, si més no, de les sentències que prepara un futur ple d’interrogants.

Gràcies Vicent Martí

Els mitjans de comunicació s’han afanyat a dir que no era el moment, ni el lloc, i que fins i tot fou una falta de respecte, però el cert és que les paraules que Vicent Martí va dirigir als assistents Fórum Europa. Tribuna Mediterránea, van aconseguir un efecte sense precedents, dites amb vehemència i en la llengua del poble, el valencià. I clar que no era el lloc, ni el moment, però pregunte jo: quan és el moment? I quin és el lloc? En fi, preguntes retòriques. Acostumada com està la benestança local a envoltar-se de llepaculs i a dir que ací tot són flors i violes, ja era hora que una persona corrent, un llaurador conscienciat vomitara tota la fel acumulada al llarg de tants anys en el camp valencià. Potser, el vertader problema de tot plegat és que les estructures empresarials d’aquest país, inclosos els mitjans de comunicació, estan encara avesats a l’obediència oficial, a la submissió política i a la genuflexió més absoluta cap a l’amo i per a l’amo. Potser. Però sens dubte, aquest és un problema que no té el senyor Martí, ni ell, ni els milers de valencians que durant tant de temps han continuat fidels al seu poble i al treball digne, enganxats al carro de la llengua i la cultura sense rebre res a canvi, només merda, insults i degeneració com a pràctica habitual, no debades eren, érem, la pitjor de les espècies, catalanistes irredempts, mals valencians que no compreníem ni aplaudíem el progrés irrefrenable de la Comunidad, l'avanç cap a la glòria celestial de prohoms tan honorables com Camps o Rita... Diuen ara que aquest llaurador de l’horta d’Alboraia va posar-los a tots en el mateix sac. I què? Segurament, a ell, com a llaurador, també el posaren en el mateix sac en la defensa del transvasament de l’Ebre. Perquè dic jo: algú va donar veu als llauradors valencians que opinaven que tal magna infraestructura era una estafa? Ho va fer algú? No. La resposta és no. Així que ara, per bé que no agrade, uns quants hauran de menjar-se les crítiques i les paraules altisonants. Perquè això és el que han rebut molts mentre ací manava qui manava i balafiava el que balafiava. Com se sol dir, que cada pal aguante sa vela. Que proven de la seua medicina. Per als valencians de bé, el senyor Martí no és altra cosa que un model a seguir, un exemple i, sobretot, sobretot, un bon llaurador, que cuida la terra i en viu. Pel que a mi respecta, estic molt satisfet de comprar creïlles que vénen del seu hort, orgullós de perpetuar un ofici mil·lenari que forma part de la nostra identitat i que es mereix el major dels respectes com a veïns d’aquest racó del món que es diu País Valencià.