dimecres, 9 de setembre de 2015

Haixix

Corto Maltese, sempre tan instructiu
Potser és una llegenda, és molt probable, però és ben cert que si un s’encurioseix pel món de les drogues i cerca una miqueta d’informació sobre una de les més populars i consumides en l’actualitat, l’haixix, trobarà que hi ha material a balquena al voltant del terme en si i sobre el seu origen, que en efecte, és molt i molt interessant, no debades guarda una relació bastant morbosa entre el consum d’aquesta substància i l’execució de terribles assassinats, no ara evidentment, sinó fa segles, en temps d’un tal Hassan Ibn Al-Sabbah, més conegut com el Vell de la muntanya, fundador precisament de la secta dels assassins o dels fumadors d’haixix. No és del tot clara, malgrat això, la relació etimològica entre la paraula àrab ḥaššāšî, això és ‘assassí’, i la paraula ‘haixix’, però és evident que algun lligam hi ha, sobretot si s’atén una de les accepcions que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana dóna de la primera: dit dels seguidors de la secta islàmica nizarita, els quals, embriagats amb haixix, eren enviats a executar sanguinàries venjances polítiques. Tanmateix, la història es fascinant i al marge de l’estricta definició d’un diccionari, es poden trobar tantes explicacions com un vulga escorcollar, sempre sota el mateix denominador, és a dir que el terme 'haixix' té el seu origen en el terme 'assassí'. A mi, per exemple, una de les explicacions que més m’agrada és la que descriu aquest personatge d’aire romàntic que es diu Corto Maltese en la novel·la gràfica La casa daurada de Samarkanda de l’italià Hugo Pratt, concretament aquella que remet a una vall entre muntanyes envoltada de delícies impossibles d’abandonar, Alamuth, jardí d’encants irrenunciables, tot un paradís:  només podien entrar en aquesta mena de paradís aquells que ell volia convertir en els seus haixaixins. Trobava en el seu principat una bona colla de nois de dotze a vint anys que sentien inclinació per les armes i els conduïa al jardí. Després d’haver-los fet beure i fumar certes herbes, els deixava amb les noies més maques que satisfeien tots els seus desigs, fins al punt que aquests nois no haurien deixat mai l’indret per res del món. Després d’això, el vell Aloadí els tornava a fer beure i fumar i els feia dur fora de la vall. Quan es despertaven estaven disposats a tot a fi de continuar aquell somni. Entraven, doncs, en la secta dels criminals dita dels “assassins”, fumadors d’haixix. Particularment, em crida l’atenció l’ús constant de la paraula paradís referida a unes temptacions que avui són qualificades com a perills o vicis, il·legals en qualsevol cas. Clar que una cosa no lleva l’altra. El consum de drogues, d’haixix més aviat, ha existit, existeix i existirà. I fins i tot, peces de la nostra literatura popular se’n fan ressò. Conegut, per exemple, és el passatge de la rondalla El dimoni fumador, on hi ha un diàleg fabulós entre el dimoni i l’oncle Porra: Ací és una altra cosa: ací cremem les fulles d’una planta plena d’oloretes, i n’engolim el fum i se te’n puja al cap i te l’ompli de meravelles; et trobes en el paradís terrenal. Com diria aquell, en els llibres està tot escrit! I ara que hi caic, també en la parla quotidiana.
Carquinyols, altrament dit rosegons
Metafòricament parlant, l’haixix es denomina 'caviar', un menjar només a l’abast dels més adinerats, evidentment instal·lats al paradís. I entre nosaltres, com no, hi ha qui denomina ‘carquinyol’ al cigarret d’haixix, en una clara equivalència de la duresa del panet i la droga feta pedra, sens dubte un gran homenatge a una de les nostres menges delitoses, al nostre particular paradís de la gastronomia popular valenciana, també anomenat rosegó.