divendres, 26 de juny de 2015

Comiats

La famosa bicibirra
Passen els anys i continuen. No hi ha qui els pare i el ritual en si pareix haver-se fossilitzat com a bagatge imprescindible per a les futures generacions, un còctel de coentor, desvergonya i alguns altres despropòsits que millor no comentar no siga cosa que es trenque l’encant de les normes no escrites. Els comiats. Allò que la llengua de Cervantes anomena Despedidas i que no són més que els espectacles previs al casament, per desgràcia organitzats pels amics més destrellatats, una obra d’art amb tocs surrealistes que, en canvi, defineix a la perfecció un concepte molt clàssic de la no tan idíl·lica ‘Marca España’: fiesta, drogas y putas. Millor encara si el nóvio es disfressa de torero. Però no vull ser injust. De comiats, n’hi ha de moltes classes i, d’altra banda, també s’ha de dir que hi ha parelles, per sort cada vegada més nombroses, que fugen dels formalismes i les cerimònies i que, en conseqüència, no fan cap comiat ni res que se li parega. Digressions al marge, no obstant això, és veritat que sovint un se sol fixar en allò més visible dels comiats, en aquestes comitives de borratxos que es passegen pel poble acompanyats d’una xaranga al crit de ‘t’has casat, l’has cagat’, o també en aquestes altres que donen rendibilitat als invents més oportunistes, i alhora més horteres, del gremi: la bicibirra, per exemple. Sense comentaris. Però ja dic, no vull ser injust. Hi ha alguns comiats, en efecte, que van un poc més enllà, que donen mostres de modernitat, i accepten, per això, un aspecte tan primari com la fusió entre homes i dones, si més no un avanç molt significatiu en uns temps on la discriminació i la coentor comencen a restringir-se en els illots mediterranis més afectats pel mite en decadència del Spain is different: Torrevella, Benidorm, Orpesa, Sitges, Eivissa... Una manera de fer caixa, diuen. Què faríem sense aquestes poblacions antany marineres? De què viuríem? El progrés sol enfrontar-nos, de vegades, amb allò que alguns anomenen la doble moral i alguns altres, sense eufemismes ni vaguetats, un insult a la intel·ligència. Però bé, què en farem. Avui hi ha locals que amb l’excusa del benefici econòmic i els llocs de treball també ofereixen festes especials per aquells que se separen!!!! Així que sí, potser en això resideix el progrés, en un pur i dur producte mercantil, la llei de l’oferta i la demanda. Festes de comiats i de separacions. Aviats anem! I els protagonistes, al capdavall, no en tenen culpa. Simplement segueixen corrents, modes, sense caure en res més que l’ací i l’ara, demà ja vorem. Perquè el que importa és passar-s’ho bé i fer costat a qui es casarà en breu i perdrà aquest concepte tan diluït avui en les consignes pamfletàries de la dreta política més casposa: la llibertat. No és un tema menor. Entre tanta vulgaritat, tanmateix, s’escolen algunes perles lingüístiques que donen bona mostra d’un tema ben interessant per a tot aquell apassionat del gènere literari eroticoburlesc i escatològic. Rubiet, la tens xicotiua. Tira-li, tira-li. Una vertadera llàstima no disposar del document gràfic que va decorar un dels carrers del meu poble d’adopció durant més d’un any, reutilitzat fins i tot en successives celebracions, amb més de cinquanta metres de verga dura i peluda que condimentaren la rutina dels veïns en una mescla d’estupor i somriure sorneguer. Per a més glòria dels qui es van casar, pobrets meus. 

dimarts, 23 de juny de 2015

MALEÏTS ENTREPANS, Antoni Gómez (Onada Edicions)

Lectura obligada, sens dubte, aquesta novel·la autobiogràfica titulada Maleïts entrepans, mostra inequívoca de la sensibilitat i lirisme de tot un escriptor com Antoni Gómez, nascut entre les mateixes pedres del castell de Sagunt i criat al caliu dels carrerons de la jueria de la capital del Camp de Morvedre. Una delícia de llibre, molt tendre, retrat de la innocència i un tant allunyat de la densitat literària d’aquell altre tresor de l’autor publicat ja fa uns quants anys per a goig del lector amant de les bones lletres: El camí de les merles. Gómez ens delecta ara pels viaranys dels records, dels seus records, tota una evocació de la infantesa que dibuixa la zona més emblemàtica i alhora més desconeguda de Morvedre, el barri vell, situat a tocar del teatre romà, cruïlla de racons i desmemòries, allà on els pares de l’autor regentaven un bar refugi d’històries mínimes, de vegades màgiques, de vegades tràgiques, totes plenes d’anècdotes i matisos de tota una vida marcada pel treball del camp, per la postguerra i per les circumstàncies de tot plegat. Allí mateix els turistes esperaven l’entrepà necessari per a prosseguir la marxa per les senderes polsoses del monument mil·lenari que vigila la població i els seus habitants, els d’ahir i els d’avui, els vius i els morts. El record perdurable entés com a eina per a enfortir la memòria col·lectiva d’un poble, exemplificat en passatges memorables: Passats els anys, van desaparéixer els cinemes de la infantesa, el seu bouquet d’humitat, el ritme cadenciós de les pel·lícules, el sabor de la truita amb creïlles de l’entrepà que ens havia preparat la mare. Aleshores no érem conscients del món que hi havia sota els fonaments del cinema Marvi: una casa romana amb un ostentós atri amb columnes i un implovium, un estany d’aigua de pluja adornat amb peixos i fruits de mar. La domus era el passat, els veïns morts. Els xiquets que véiem les pel·lícules d’entreteniment dels anys setanta érem el present, els veïns vius. Tanmateix, nosaltres vam desaparéixer i la casa dels peixos va emergir del passat. Amb l’empremta del millor costumisme, aquest recull de vivències reobri un debat molt a tenir en compte a l’actual Sagunt, aquell que no ix als periòdics ni a les guies de l’oficina de turisme, aquell que mostra que cada llosa i cada llamborda del carrer del castell amaga una llunyana i imprescindible quotidianitat, amb un substrat melangiós i popular, diluït entre els aromes de la cassalla del bar i el devenir dels personatges de la novel·la: la colla de xiquets, els parroquians, el nucli familiar, l’atmosfera franquista, el carrer, la parella de gossets... I també aquella placeta amb la font dels bous ibèrics que aguanta immutable el pas dels dies i els anys, on encara juguen els xiquets d’avui inconscients d’estar palpant un fragment molt valuós de la història de Morvedre. Magnífica lectura, en definitiva, a l’abast de qualsevol enamorat del seu entorn, romàntica reminiscència del que significava i significa ser valencià en un poble envoltat de tanta riquesa patrimonial.

dissabte, 20 de juny de 2015

El trinquet de Pelayo tanca


Un orgull per a una ciutat
A vore, no negaré que la situació és molt trista i que si es mira detingudament, no es pot permetre una altra eixida que no siga la salvació, però és ben cert que el que està passant amb el trinquet Pelayo de València no és gens estrany, més encara tenint en compte la genuflexió absoluta a la política d’aparador que ha governat aquest país durant dècades i que ara deixa el galliner més descuidat que mai, a un pas de la rendició definitiva. En efecte, el joc popular més significatiu d’aquestes terres està a punt de veure com la seua catedral, el recinte esportiu en ús més antic d’Europa, tanca per a sempre, sense empenta ni esma per a continuar. Però això no és el pitjor, el pitjor és que veient-ho vindre, ningú no ha posat remei, ocupats com estaven alguns a salvar empreses privades en fallida i a viure de les molles que donaven els il·lustres representants públics que han gestionat l’esport de la pilota a mode de folklore institucional, més preocupats ara d’evitar entrar a presó que d'aguantar el canyaret que hi havia en el trinquet. I no ens enganyem. La situació de Pelayo no és nova. Hi ha molts altres trinquets que han seguit el mateix camí en els últims trenta anys, marginats, tancats, oblidats per complet, alguns ja enderrocats. Una evidència innegable que s’ha dissimulat amb inversions milionàries sense cap esperit de conservació ni restauració, que ha enfonsat la pilota professional en el món dels deutes, dels incompliments, de l’opacitat i de la nul·la visibilitat televisiva. És terrible dir-ho, sí, i em dol moltíssim, la veritat, però les coses són com són. Amb Pelayo, a més a més, la situació pren un caràcter encara més cruel: és una referència indiscutible de la ciutat de València, un lloc de confluència del poble al bell mig de la gran urbs, estratègicament situat, la llibreria París València i el bar del trinquet, espais de puresa i autenticitat, nexe de costums i tradicions nostrades entre establiments xinesos i locutoris llatinoamericans... Quina és ara la solució? Pagar el que reclama el trinqueter amb tot el dret del món? Potser és l’única. Tanmateix, qui ho ha de fer, això? Val net? L’Ajuntament? En fi. Millor riure que plorar. I tant de bo m’equivoque. Des de la perspectiva d’un simple aficionat com jo, em fa la sensació que el problema és molt més greu i molt més profund, per bé que el cas Pelayo enfoque l’ull en una qüestió merament econòmica i es tracte del trinquet més emblemàtic i el de més càrrega sentimental. D’un temps ençà són molts els senyals de fatiga i estancament de la pilota, clarament en crisi, sobretot a nivell professional: trinquets buits o abandonats, afició envellida, falta de motivació dels pilotaris, projectes faraònics sense orientació, plans directors propagandístics, banderetes i himnes que no vénen al cas... Ara em pregunte si temps a venir reviurem la mateixa història amb altres trinquets amb solera i arrelats a aquestes terres: Massamagrell, Llíria, Borriana, Guadassuar... Em pregunte també si en recordarem altres igualment lamentables, com ara la del trinquet de Bétera, de Carlet, d’Alginet, de Sagunt,... o si tornarem a presenciar la marxa anticipada de tots aquells joves que comencen amb il·lusió i mai no arriben per manca d’estabilitat i promoció. Siga el que siga, m’encantaria que en aquests nous temps que s’albiren al País Valencià, almenys es consolidaren unes bases perquè el futur de la pilota siga sòlid i amb gent decent i responsable al capdavant, amb les ajudes justes i necessàries, amb la dignitat del poble i dels anys d’història que atresora aquest joc. Amb Pelayo o sense Pelayo.

Notícies relacionades:
Dia de partida gran
Pelayo, testimoni de la nostra memòria col·lectiva

Ningú diria que ací s'amaguen 150 anys d'història

diumenge, 7 de juny de 2015

Macedònia de Cullera

Quin goig acompanyar a una amiga el dia de la inauguració de la seua fruiteria, envoltat de l’esperit familiar, amb bon ambient, amb el sabor inconfusible del poble i la cultura popular, plenament en valencià. Macedònia ja ha arribat i es troba en el cor de la ciutat de Cullera (la Ribera Baixa), en el mercat municipal, allà on les converses quotidianes prenen forma entre aromes i gustos típicament mediterranis: els melons del Mareny, el peix fresc de la llotja, els cacaus i les olives partides... Magnífics moments, sens dubte, els viscuts en la nova parada regentada per Laura Garcia Català, que tingué el gust d’exposar el meu Costumari de Records entre els productes riberencs més tocats per la vara del bon fer: gin 69 brosses, xocolate de Sueca, oli, licor de sanguinel·li... Tot entre la veu melodiosa d’aquest cantautor d’aspecte descurat però de veu fina com la farina: Toni de l’Hostal, de l’Alcúdia. Un luxe. És absolutament necessari obrir un espai de reconeixement a tots aquells que emprenen noves aventures, a tots aquells que han travessat el túnel del record per a posar-lo en valor i reivindicar-lo de nou, amb un fort arrelament a la terra i al país. Fabulosa idea, en definitiva, la que posa en circulació aquesta parada de fruita, verdura i producte valencià, gustosa d’atendre el treball dels llauradors de Cullera i la Ribera, que a partir d’ara tindran un espai de referència per vendre els seus productes de proximitat, artesanalment cultivats, sense més intermediaris que la sana i saborosa voluntat d’oferir-los al client en les millors condicions possibles. I també amb l'anunciat repartiment a domicili. Comoditat absoluta. Força i endavant!


dijous, 4 de juny de 2015

El COSTUMARI DE RECORDS al CFPA de Silla

De vegades l’ensenyament es redueix a xicotets actes poc publicitats i amb una càrrega molt forta de gust i sensibilitat. Actes que es mouen sols i que només necessiten empenta i comoditat, unes poques paraules i gràcia per arroves. Dit així pot paréixer complicat però no ho és, certament, tot és molt fàcil quan la gent es mostra tal com és i dóna llibertat a un concepte tan bonic i necessari com el de la qualitat humana. Quelcom així és el que vaig sentir en la presentació d’aquest llibre del qual estic tan orgullós i que té aquest espai digital com la finestra perfecta per a donar-se a conéixer, la meua criatura Costumari de records, editat per 3i4. L’acte, que es va produir al CFPA de Silla, va ser conduït per un d’aquests alumnes conscienciats per la llengua i l’ensenyament, un futur mestre que després d’estudiar durant tot un any el tediós i interminable temari del nivell mitjà de la Junta Qualificadora, va fer honor al vertader motiu de tot plegat, donar-li un ús real a l’idioma, sense artificis ni impostures, amb naturalitat. Evidentment, la música i l’humor de l'amic Toni de l’Hostal contribuïren al bon clima i al somriure desenfrenat, en definitiva a una primera aproximació a un llibre amè i que, ho puc dir sense embuts, farà les delícies dels alumnes adults de l’escola, perquè ells, tot al contrari que jo, sí que han viscut de primera mà els nostres costums més ancestrals, la nostra idiosincràsia com a poble, la tendresa innegable de la cultura popular. Va per ells, doncs. Impossible deslligar-los del futur d'aquest país.
Els tres tenors

En plena actuació

Aspecte del pati de l'escola

Signatura de llibres 

Esteu oficialment convidats a la pròxima!

dimarts, 2 de juny de 2015

Trinquet Balduino de la Llosa de Ranes

Magnífic ambient el que se sol viure cada dissabte al trinquet Balduino de la Llosa de Ranes, a la comarca de la Costera. Sens dubte, un regal per als qui valoren o simplement s’impregnen dels costums d’aquesta terra sense immutar-se i amb naturalitat, com qui passa una vesprada a la mar o va al cine a veure l’última estrena. A la Llosa se sol jugar al raspall, la modalitat reina de més enllà del Xúquer, potser la més exigent des del punt de vista físic i alhora, també, la més restringida des del punt de vista geogràfic. Tanmateix, vistosa, i amb una més que notable vitalitat, amb xiquets que van pujant de categoria en categoria, amb pilotaris aficionats que s’enfronten dissabte rere dissabte, amb jugadors professionals que ho donen tot malgrat viure amb la incertesa del jornal, de les travesses i de la dubtosa honorabilitat d’una empresa de pilota ruïnosa que fa i desfa d’acord amb la voluntat dels qui han gestionat els designis d’aquest joc mil·lenari durant els darrers vint anys. Una vergonya. Però una vergonya que s’aguanta per la grandesa de tot plegat i per la noblesa d’un món que es perpetua entre la falsedat del present i les males pràctiques dels responsables institucionals. És aquest món de la pilota, i més concretament el del raspall, un cúmul de detalls que fan pensar en la resistència, en l’esperança d’un futur millor i més digne, que aboca als aficionats a creure-hi cegament, amb pilotaris que s’integren en la nostra cultura, com ara el raspador del Sàhara, Sidhamed; amb exemples de professionalitat com el de Ricard, resto brau i bragat de Castelló de la Ribera, actiu i compromés, principal motor del digital de pilota, pilotaveu. Amb futurs campions com Pepe de la Llosa, un pilotari de raça, descomunal en la treta. O amb Gabi de la Pobla del Duc, relleu generacional. Magnífiques les vesprades de dissabte al trinquet Balduino, sí senyor, activitat rutinària, perfum de caliquenyo en l’escala, sabor de gintònic amb marxadors que criden les apostes i aficionats que riuen i animen entre la quotidianitat i el bon fer dels pobles que aprecien i estimen la nostra cultura i les nostres arrels. Fabulós.
Amb Ricard de Castelló, pilotari i amic


dilluns, 1 de juny de 2015

Sefarín, capítol final

Amic Sefarín,

Què no hauràs fet tu que no sapiem? Per què el món és tan injust? Tu, treballador incansable al servei de les senyes d’identitat, protector de les essències llevantines, parit a la vora del riu Túria… Qui ho diria!! Per què? per què? per què? Per què tu, precisament? No alçaves sospites, pulcrament vestit, amb una vida tranquil·la i eficaç, de trinquet en trinquet, de cordà en cordà, processó rere processó, acompanyat del teu valencià, un valencià acadèmic, impecable, sublim, directe als altars de la gloriosa literatura que tant has defensat i per la qual els professors de llengua sempre t’estarem agraïts. Plore, plore de ràbia. Un gran servei el que has fet, servici en el teu idiolecte medieval. T’han atacat injustament, amic Sefarín. I et comprenc. Amb tu cau l’últim símbol de la pàtria, amador de les lletres, defensor del parany. Recorde el dia que a la ràdio et canviaren el nom. Pecat!! I és que era tal la teua importància a nivell transnacional que deixaren de dir-te Castellano per a dir-te Caballero, a tu, que de castellano no tens res. A poc a poc et feres famós, mà a mà amb el teu camarada Fonsín, també caigut en desgràcia després d’una defensa aferrissada del castell de Xàtiva. Junts semblàveu la segona part de la trilogia del Senyor dels Anells, Les dues torres: una a Benissanó, una altra a Xàtiva. Tu Saruman, ell Sauron. Éreu forts, exterminàveu qualsevol revolta, amb tots els vostres orcs sadollant la set anihiladora de catalans, putos catalans. Tal volta per això arribàreu tan lluny. Tu concretament arribares a delegat del Govern, el representant d’Espanya en la teua estimada comunitat de veïns. I després..., després algú va destruir l’anell. Però tu eres innocent, Sefarín, innocent del tot. Una ànima beneïda, per què, per què, per què... Ens deixes orfes, aquesta és la veritat, mai més tindrem al capdavant dels nostres designis una persona tan correcta, ni de gestió tan responsable, tan tenaç, transparent com un espill, sense ombra de sospita. Abandones l’aroma muntanyenc que tant plora que ja no hi sigues, els helicòpters des d’on t’implicaves personalment per a apagar els incendis, els teus estimats vehicles oficials... Ara em ve el cap la lletra d’una cançó de Sénior i el Cor brutal, un d’aquests grups que tant has protegit i defensat amb insistència pel fet de cantar sempre en valencià: a tu qui t’ho anava a dir, que els obrers que t’han fet ric, et vorien tremolar, ple de mocs i tot pixat. Tot molt injust. Els moments que ens has regalat com a veïns d’aquest país els mantindrem per sempre a la retina. Adéu, adéu. El món de la pilota no t’oblida.