diumenge, 22 de març de 2015

Ovidi Montllor, vint anys del mite

El meu particular homenatge a Ovidi Montllor havia d’arribar més tard o més prompte. Una veu poderosa, atraient, forta com el brancam dels arbres, arrelada a les entranyes del poble. Ja fa anys que escolte Ovidi. De tant en tant, mentre vaig fent camí, mentre treballe, mentre creixen les criatures del meu viure. Companyia fidel que esperona els meus ànims i atenua els esforços i els sacrificis, que obri un espai líric al meu dedins per on s’escolen les mediocritats i les impertinències del discórrer de la vida. Ovidi és als llavis, l’autodefensa necessària, com un drac de foc. Sempre és present mentre evoque els racons més purs d’aquesta terra i els forats més recòndits de la mar. Fa vint anys de les seues vacances. I ens va deixar peces tan plenes com les que es recullen en la magna obra musical dedicada al poeta Joan Salvat-Papasseit, tota una al·legoria de l’amor, de la llibertat, un cant sublim per a escoltar en calma, amb llum tènue i amb la capa de màgia que hi pertoca. Un regal per als amants...   

POSTA
Del vaixell de les veles de zèfir
un irradiador de proa
ha xuclada la sang del sol morent al mar.
Rovell d'ou destriat en galledes de fusta.
Sitges s'aquieta en verd i en blau i en blanc.
I la terra s'emporpra en la costa granada.
Del vaixell de les veles de zèfir ara arriba una veu:
Mariner mariner
si pren vol la gavina
allunya't del rocam
que el vaixell de les veles de zèfir
bell corsari
se'n va.
Carregat a coberta del reflex de la lluna.

dilluns, 16 de març de 2015

La despertà

Potser abans tenia el seu sentit. Avui, no.
Fidel a la cita anual amb aquest fenomen despropòsit de la humanitat que es fa passar per cultura però que no és més que fum de botja, em dispose enguany a escriure sobre un dels actes que més evidencien l’allunyament del canyaret faller respecte del poble que l’ha d’aguantar: la despertà, un gran exemple del que Joan Fuster haguera anomenat elefantiasi aguda, això és, la sobredimensió de la festa, per extensió l’afany de figurar i donar la llanda perquè sí, perquè m’han dit que ho faça i ho faig, com un robot alcoholitzat, perquè toca. Una pura i simple banalitat. Una més. En un present on tot allò amb certa càrrega de tradició tendeix a diluir-se en l’absorbent món de la globalització, sobta que les falles no canvien gens ni miqueta els seus hàbits ni els seus rituals, per a què, deu pensar algú: sovint, la setmana fallera no requereix més lucidesa que triar entre cassalla o ginebra. I això és fantàstic, no ens enganyem. Jo també m’hi apuntaria. Tanmateix, quina motivació impulsa a una persona, a un faller, a tirar coets a les vuit del matí? Creu, de veritat, que a la gent li importa tal afirmació d’inutilitat humana? En què dimonis pensa quan li donen un paquet de trons de bac? Dues respostes, al marge, és clar, d’aquella altra en la qual tothom deu estar pensant ara mateix: m’importa una merda. La primera és que un faller duu tot un any esperant el moment per apropiar-se del carrer i fer tot allò que li dóna la gana, sense cap restricció, amb el permís de les autoritats municipals que tantes coses neguen a la resta del personal. Què guanya, per exemple, posant-se en la pell dels qui treballen? No res. La segona, i aquesta és més preocupant, és que s’ho creu. És a dir, creu realment que el que està fent és un acte significatiu, símbol del seu poble, una afirmació totalment inconscient del fet valencià, que tot ho tolera i fins i tot, ho aplaudeix. No cal recordar el caloret, no, per favor... I això és perillós. Perquè implica allunyar-se de la realitat. En general, i cada vegada amb més notorietat, la gent d’aquest raconet del país passa olímpicament de les falles -dit d'altra manera, n'està fins als collons!-. I aquesta és la base sobre la qual tots aquells que han instrumentalitzat la festa i se l’han apropiada com si es tractara de la seua finca particular, reaccionen com reaccionen quan els fan la més mínima crítica. Perquè no estan disposats a assumir que, anys a venir, la indiferència amb què la gent mira tal exhibició de borreguisme inútil es convertisca en una evidència, en un argument que qüestione l’aparador des d’on alguns justifiquen tanta misèria intel·lectual i tanta ineptitud. La despertà n'és la prova. Arribarà el dia que s’indigestaran de menjar bunyols mentre un japonés els fa fotografies, d’això no hi ha dubte, més tard o més prompte...

dijous, 5 de març de 2015

VIA DEI BONSAI, Manel Alonso i Català. Ed Nemapress

VIA DEI BONSAI
Manel Alonso Català
Traduzione dal catalano di Emanuela Forgetta
Edizioni Nemapress

Se dovessi scegliere tra i racconti più interessanti di questa raccolta intitolata Via dei bonsai sceglierei, senza dubbio, i due che condensano meglio lo spirito popolare e, di tanto in tanto, fantasioso, del libro: “Versione ufficiosa” e “La visita”. Secondo me, rispondono perfettamente alla necessità dell’autore di mostrare i riflessi della vita intorno a un quartiere molto particolare di Pouet, il paese immaginario e insieme reale che accoglie le storie, un paese mediterraneo dove tutto prende forma e si lascia trasportare attraverso un periodo che, purtroppo, finisce senza soluzione di continuità. L’autore, Manel Alonso (Puçol, 1962), conosce bene questa realtà, giacchè è cresciuto tra i suoi odori, rumori e negozi. Chissà se lo stesso autore è uno dei personaggi. È molto possibile. Lui è una individualità tra l‘universalità, una mente nascosta tra i pensieri dei personaggi che si incrociano perchè sono parte delle stesse abitudini, degli stessi pensieri, ecc.; che  rappresentano dei racconti letti, come dice il riassunto, come un romanzo. La traduttrice del libro, Emanuela Forgetta, lo dice nel prologo: “Inesorabilmente, l’esistenza del vicino del civico 3 risulta compromessa con quella del civico 55, quella di quest’ultimo con quella dei vicini del 12 e questi non possono fare due passi senza inciampare nella vita delle persone che vivono al 13, quegli altri che vivono al 170 e l’anziano che risiede al 23. E così, all’infinito”. Qualcuno si chiederà perché si intitola Via dei bonsai. La risposta è nel racconto che ho citato all’inizio di questo scritto, sicuramente il più magico tra tutti i presenti nella raccolta: “Versione ufficiosa”. Racconta un fatto successo nel passato più recente di Pouet e ha come scenario il Bar dell’angolo, dove tutti si conoscono e dove le storie e le miserie degli abitanti della Via dei bonsai hanno sempre il loro spazio per essere narrate e ascoltate. Lì appare spesso un falegname ed è lui che racconta al narratore una storia secondo la quale, trenta o quaranta anni prima, un uomo chiamato Floreal aveva un forellino in bocca provocato da una carie ad un molare, un forellino nel quale un seme è germogliato e ha fatto radice un piccolo arbusto. Invece di andare dal dentista, il personaggio decide di andare da un guaritore orientale che sorpreso dal fatto magico, gli insegna la tecnica dei bonsai. I vicini, abituati col tempo a vedere Floreal con un bonsai sulla faccia, fanno domande sulla tecnica di questi piccoli alberi e così, le finestre e i terrazzi della strada si riempiono di bonsai, dando questo nome alla via che accoglie tutte le storie del libro. Oltre a questa storia ce n’è un’altra che chiude la raccolta e che mi ha fatto riflettere sul mestiere di scrittore, una professione magnifica ma difficile perchè non sempre il risultato è quello sperato. ‘La visita’ racconta il momento in cui il narratore è sorpreso dall’apparazione di un personaggio, il falegname, che gli dice che tutto quello che scrive è mediocre e che deve cambiarlo. Anche se dall’inizio, lo scrittore ignora i suoi consigli, è tanta l’ insistenza del falegname che alla fine decide di ritoccare tutti i racconti per far sparire il personaggio e per tornare alla normalità. Il libro finisce qui, come se volesse far capire che tutti siamo in tempo per cambiare, per migliorare e per far vedere che non abbiamo mai la ragione assoluta. In realtà, siamo semplici persone tra miliardi di abitanti, con i nostri pensieri e con le nostre contraddizioni.

Via dei bonsai, racconti fa parte della collana di letteratura catalana contemporanea, Ponent 2, diretta da Emanuela Forgetta (Capua, 1977), professoressa di Lingua e Letteratura Catalana presso l’Università di Sassari (Sardegna).