divendres, 27 de febrer de 2015

Llanterner

Una tassa arreglada amb grapes
Una de les coses que solen preguntar-me els alumnes quan treballen la típica unitat didàctica de les professions és el significat del terme llanterner, ja que sovint només l’associen al substantiu llanterna i, en conseqüència, a l’ofici de lampista o electricista, això és el qui porta llanternes, les fabrica o les ven. Per extensió, també el que col·loca o adoba llums i instal·lacions elèctriques. En realitat, però, l’abast semàntic del terme és molt més ric, i és que llanterner també és el qui treballa, o més aviat treballava, amb objectes de llanda, de fang o de porcellana; el qui els reparava minuciosament i matemàticament amb tot un seguit de ferramentes i, sobretot, amb una mena de grapes de ferro o de coure que recorrien talment com un sargit de cirurgià els badalls que presentaven alguns estris de cuina després d’incomptables usos o d’algun colp fortuït. Conegut també com a llauner en algunes zones del domini lingüístic, -llanda i llauna són geosinònims-, segons algunes fonts l’ofici es va extingir pels volts dels anys cinquanta, supose jo que per la proliferació d’espais on es venien perols, cassoles, llibrells, cànters, pitxers i tot allò necessari per a un tipus de vida centrat en la llar. Ara bé, és segur que per qüestions d’estricta evolució lingüística, el terme va passar a designar el treballador que tenia cura de les fonts, les aixetes i la distribució de les aigües, altrament dit fontaner, que per desgràcia és el terme més habitual avui entre les noves generacions de valencians. Sempre quedarà, no obstant això, la curiositat de tot plegat, una professió com qualsevol altra que, de retruc, també denota els paral·lelismes amb la cultura més pròxima a la nostra, no debades en castellà el llanterner era el lañador, o dit d’altra manera, el que posava lañas, grapes en català, això que alguns experts en la llengua de Cervantes han convingut a denominar també hojalatero o també linternero. El que són les coses. A mi, almenys, em venia de gust explicar-ho.

divendres, 20 de febrer de 2015

Bous al carrer? Manifestació?

El tema em resulta inquietant i, a dir veritat, també em provoca una miqueta de perplexitat i incomprensió. I és que després de pegar-li moltes voltes i de llegir alguna notícia relacionada, encara em pregunte què collons feien vora 10.000 persones en una manifestació en defensa dels bous al carrer? Què? Convidaven a berenar? Repartien samarretes? Hi havia rifa? No, res de tot això. El diari Levante-emv parla d’un “encierro infantil para todos los niños que asistieron”. Però en general, allí anaven al tema, és a dir, demanaven la no discriminació del bou i, alerta, la “libertad de elegir” i "el respeto". Així, sense cap pudor. I damunt a Castelló, el territori de l’estat que més espectacles taurins registra al llarg de l’any!!! Com és possible? Quina necessitat tenen 10.000 persones –mare meua, només de pensar-ho em marege- de manifestar-se per una causa tan popular i alhora tan zelosament protegida per les institucions valencianes? Algú és capaç d’explicar-m’ho? Per què no allà on els bous han estat prohibits? A Barcelona, per exemple. Per què? No ho puc entendre, o millor, no vull entendre-ho. I és que la resposta és clara: som idiotes. Els bous, tant els de plaça com els de carrer, compten per aquestes terres valencianes amb tot el recolzament possible. Són venerats, ni que siga per dur la contrària als catalans. A nivell institucional han tingut, i tenen, l’honor de ser representats per tot un tòtem de la pàtria llevantina com ara Serafín Castellano, sempre partidari de declarar-los BIC (Bé d’Interés Cultural) i d’incloure’ls, també, en un llibre de text dedicat a la cultura popular. En un llibre de text!!!!! A nivell social, d’altra banda, han estat elevats a la glòria celestial de les senyes d’identitat d’aquesta insigne comunitat de veïns, diluïts com un terròs de sucre entre la idiosincràsia del valencià castellanoparlant i votant del PP, al mateix nivell que les falles i la Mare de Déu dels Desemparats, quasi res porta el diari. Però, què s’amaga, en realitat, darrere tanta exuberància? Què impulsa tanta reivindicació? Jo ho diré: la por. La por de saber que el món dels bous ja forma part del passat, la por de no tindre cap altre argument que la fal·làcia contumaç: generen diners, són tradició... Tradició també és parlar valencià, no et fot. I cada vegada el parla menys gent! A qui volen enganyar? Particularment, no em considere antitaurí, és més, no podria ser-ho encara que volguera, ja que m’he criat veient-los córrer pel carrer, he anat infinitat de vegades a la plaça i fins i tot puc dir que a ma casa han hagut discussions més que elevades pel fet de veure'ls de massa prop. Els bous no em desagraden, en definitiva, i sempre he mantingut que en alguns llocs és encara una festa transversal, amb el toc d’autenticitat suficient per a tocar el voraviu. Però malgrat tot això, no em sent en absolut identificat per cap ni un dels qui es manifestaren a Castelló, ni amb cap lema, ni amb cap reivindicació. Perquè és mentida, mentida podrida. I ho saben. Almenys els entesos ho saben. Saben que estan perduts i que no tenen més bandera que la d’Espanya i la dels quatre ignorants que els segueixen perquè els han col·lat el rotllo de la “fiesta nacional”. Ja s’apanyaran. Per molt que es manifesten, mai podran amagar el decurs del temps i l’artificialitat de tot plegat.

diumenge, 15 de febrer de 2015

Cognoms valencians. El cas de Durbà.

Població de Veciana (l'Anoia)
Mapa comarcal de l'Anoia
En efecte, Durbà és el meu cognom, el llinatge que m’ha llegat mon pare i el que jo deixaré als meus fills. Al País Valencià és present gairebé en exclusiva a la localitat de Puçol (l’Horta), on hi ha un bon nombre de famílies que el porten amb orgull, d’alguna manera o altra conscients que es tracta de quelcom local i bastant restringit. Tanmateix, el cognom en qüestió no es patrimonial i tampoc n’és exclusiu, sinó que remet a Durban, un llogaret molt concret situat entre els pobles de Pujalt, Veciana, la Guàrdia Pilosa i Montmaneu, en ple cor de Catalunya, a la comarca barcelonina de l’Anoia. És, per això, un cognom d’origen toponímic, com tants altres valencians. I encara que té una etimologia no del tot resolta, sembla ser que prové del celta, de l’arrel DURO-, exactament la mateixa que la d’un altre llogaret anomenat Durfort situat tan sols a deu quilòmetres de Durban. Arribat aquest punt, es pot dir que l’un significa ‘castell fort’ (duro-nero), i l’altre ‘castell petit’ (duro-manno), una parella de topònims que es repeteix per terres occitanes i que revela, segons les investigacions del grandiós filòleg Joan Coromines a l’Onomasticon Cataloniae ‘la penetració de forts escamots de celtes que trobant-se en minoria en un país al·logen, romanien en petits nuclis enquistats, dispersos (...); que conservaren el coneixement de llur idioma nacional i, per tant, van aplicar la parella castell fort/castell petit a aqueixos dos castells veïns’. Fent un exercici de pura suposició, per tant, es pot concloure que el pas de Durban a Durbà es tracta d’un canvi evolutiu del topònim originari i que ens arriba gràcies al procés històric de la conquesta de València i dels contingents de repobladors procedents de terres catalanes. És, si fa no fa, la mateixa raó per la qual s’expliquen molts cognoms valencians que coincideixen amb topònims d’algunes comarques del Principat com ara l’Alt Camp, l’Alt Urgell, Baix Ebre, Bages, etc: Agramunt, Alcover, Alòs, Balaguer, Bellver, Biosca, Cabanes, Camarasa, Cardona, Cervera, Claramunt, Gaià, Guimerà, Ivorra, Querol, Tàrrega, Torà, Valls,... Exemples? Tots els que en vulgueu. El més gran jugador de pilota valenciana de tots els temps es diu
El poble de Durban, a Occitània,
amb el castell al fons
Paco Cabanes. I un dels històrics del futbol valencià era Pepe Claramunt. D’altra banda, en l’àmbit televisiu, hi hagué un temps en què estigué de moda una valenciana anomenada Cristina Tàrrega. I a la política, naturalment, també s’hi troben casos singulars, com ara Pedro Agramunt i Jorge Bellver, tots dos del Partit Popular i capaços, ja ho crec que sí, de negar l’evidència que porten registrada al DNI. Són només una mostra. I n’hi ha més, molts més. Actualment, al València CF destaca un xicon de Pedreguer (la Marina) que li diuen Gayà, en aquest cas amb el cognom castellanitzat. I fa un temps, també al València, la defensa la capitanejava un central de Rafelbunyol (l’Horta) que li deien Camarasa. En fi, els fets són els fets. Jo, amb aquesta explicació, només he tractat d’aclarir el cognom que dóna títol a aquest costumari, l’espai que inicia, a partir d’aquesta mateixa entrada, els seus últims moments virtuals, sis anys llargs de gaudi amb tots els qui heu tingut a bé llegir-me i orientar-me en aquest camí complex i alhora apassionant de la cultura popular valenciana.