dijous, 22 de gener de 2015

Mediterranis

Mediterranis. En aquest raconet del món, som mediterranis. La mar ens abraça, ens defineix,  hi vivim i fins i tot en gaudim. Des de la punta més meridional fins al cap més septentrional. Castellonencs, valencians i alacantins. Tots mediterranis. No és un gentilici qualsevol, ni evidentment ha estat triat a l’atzar, és el nostre, o almenys és el que ens pertoca com a col·lectivitat, com a finestra cap a l’infinit, més enllà de la carena on s’albiren les Illes Balears, Sicília, Còrsega, Sardenya, Grècia... Perquè ben mirat és una solució per superar els problemes que ens comporta parlar o debatre al voltant de la nostra identitat, sempre qüestionada, mai aclarida, ambigua, entremig de la catalanitat més acèrrima i l’espanyolitat més salvatge. Mediterranis. La Mediterrània és el nostre espai, per on ens movem i ens expressem, el nostre orgull malgrat els excessos que hi cometem sovint. Dir-nos país resulta un dilema moral, gairebé existencial; parlar de regne és senzillament medieval; i per a comunitats, les de regants, les de veïns, les formades per rates, per formigues, per insectes de diversa índole i consideració. Un exemple aclaridor: en una sala plena de gom a gom, un humorista que conta monòlegs i amolla exabruptes amb certa gràcia, comença a preguntar al públic la seua procedència. “Jo sóc basc”, diu un; “jo sóc català”, diu un altre; “jo sóc galec”... i així successivament fins que arriba el torn del pobre valencià, un poc cohibit perquè ningú dels presents s’ha identificat com a espanyol. “Jo sóc mediterrani”, diu finalment. Doncs això. Que cadascú extraga les seues conclusions. La denominació, parlant en termes administratius i estrictament burocràtics, està disponible. Només cal posar-la en pràctica.