Curiosa, sens dubte,
la quantitat de suc costumista que es pot extraure d’una de les nostres menges
més delitoses, el meló, veí de pis de la taronja i rei indiscutible de les
postres en les sobretaules de l’estiu, principalment en forma de meló d’alger o
en forma de meló de tot l’any, també anomenat pell de sapo o de gripau segons la competència lingüística i/o normativa
del parlant de torn. Popular, molt popular, amb capacitat sobrada per a aportar
uns matisos antropològics que van molt més enllà de la pura i simple
gastronomia predominant d’aquest racó del país. Un fruit amb carisma i que
durant un temps es deixava penjat dels claus encastats als revoltons o les
motlades de la casa per ser menjat el dia de Nadal, un luxe que malgrat la fam
i la misèria imperant als anys quaranta i cinquanta era bastant habitual en les
cases d’extracció popular valencianes, com així ho certifiquen nombrosos testimonis: “Després
de sopar, les postres eren un meló tendral que mon pare havia guardat penjat a
l’entrada i fruites seques que torràvem a la vora del foc: cacauets, castanyes,
avellanes...” No era tan habitual, en canvi, degustar una varietat de meló que
pel que he pogut esbrinar era escàs però de molt bona qualitat, el conegut com
a meló de la forana, de color groc, no tan dolç com els altres, però sí de
millor sabor atesa la seua particularitat principal: no es
regava, o millor dit, no es regava a manta, sinó per capil·laritat, amb la humitat
del subsòl, talment com un terròs de sucre. I en certa mesura, era silvestre,
sense cap tractament més enllà de la fertilitat de la terra, exactament igual
que altres conreus de marjal com ara les carabasses, també qualificades amb el
mateix complement nominal: de la forana.
Sobre l’abast del terme en qüestió i l’accepció en particular, no he trobat
extracte que sabera definir-ho tal com ha estat referit ara i ací. Ara bé, és
cert que el Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Coromines
parla de la forana referida a
qualsevol fruit, fonamentalment de secà, que no es rega bé o que està apartat
de la soca, allunyat de l’aigua i sense la suficient humitat. És en aquest
sentit que es pot entendre, per exemple, allò d’olives de la forana. I supose que,
per extensió o analogia lingüística, també es podria aplicar als melons, clar que amb un matís diferent pel que fa a la humitat, importantíssima en el cas d'aquesta fruita amb forma de pilota de rugby. Siga
com siga, el cas recorda, i molt, una altra varietat de meló de secà existent
per les terres de la Vall d’Albaida, en concret a Quatretonda, que rep el nom
de tendral i que també creix amb l’única ajuda de la saó que provoca en la
terra la pluja de l'hivern. Per a paladars exquisits! O millor, per a tots aquells paladars sensibilitzats que perceben la difícil convivència entre aquestes pràctiques rurals i l’avanç
irrefrenable del reg per degoteig; necessari, potser sí, però també causant d’algunes
pèrdues importants en la rica i tradicional agricultura mediterrània. Melons de
la forana, una varietat per al record, de veres que sí.
Sergi, ja hem parat del tema: en els pobles que tenien la major part del terme en el secà però que també tenien trossos de marjal, més avall, com el cas de Puçol i Museros, segurament la part forana era la que els veïns sentien com a llunyana, és a dir, la de marjal, perquè s’estimaven més viure en el secà, terreny de garrofers i oliveres, que era més sa que l’aiguamoll, ple de mosquits i amb el perill del paludisme. Per això, crec que els melons de la forana devien ser els que es conreaven allà on no calia regar-los, perquè el marjal hi garantia l’aigua. No entenc que una melonera tinga distintes possibilitats de produir melons segons si l’aigua li aplega més o menys, atés que no té la forma de l’arbre.
ResponEliminaVolia dir "la marjal", nom femení.
ResponEliminaEstà clar Ximo, el que està per determinar era si eixos melons eren silvestres o estaven conreats.
ResponElimina