dimarts, 7 d’octubre de 2014

Individual de pilota valenciana


L'escala atenta al dau de Genovés II
Les partides no foren molt bones, aquesta és la veritat, resoltes en poc més d’una hora i concloses les dues amb 60-30 favorable a Soro III i a Fageca enfront de Santi i Genovés II. Però un trinquet, més encara si ofereix un ambient tan casolà i tan popular com el d’Alzira diumenge passat sempre és gustós de veure, amb l’escala plena, amb eixa flaire de caliquenyo que envolta les converses dels aficionats, amb eixe hàlit de supervivència que un no sap mai com interpretar. I és que el joc, el campionat individual de pilota valenciana vull dir, resisteix, no se sap ben bé de quina manera, sense cap imatge corporativa enganxada a la samarreta dels pilotaris, amb noves i esperançadores figures com Puchol II, sense cap altra companyia que no siga la càtedra habitual, sense saber d’on ix el capital que recolza un espectacle tan antic com el poble valencià, i encara més, molt més. Un pot pensar malament, això està clar, i segurament encertarà. En aquest país que rescata clubs de futbol i empreses en caiguda lliure, la pilota també té la seua porció de protagonisme, més per a mal que per a bé, les coses com siguen. Però mira... Al cap i a la fi, el que importa és retrobar-se amb el sabor d’aquest esport, amb el soroll de la vaqueta, amb la plasticitat de tot plegat. Perquè el mà a mà és molt espectacular. També és exigent, molt dur, i no enganya ningú. Per això, a Alzira va guanyar qui va guanyar. D’una banda Soro III, l’actual campió. De l’altra, Fageca, fort com un bou, incontestable davant un Genovés II allunyat del seu millor moment. La resta, com ja se sap, el de sempre. Els habituals crits dels marxadors, l’hora del berenar entre partida i partida, les mirades entre pilotari i aficionat, en general tot un seguit d’imatges amb valor costumista inserides en un trinquet modern i trencador com el d’Alzira, amb vidrieres, sense parets al dau ni al rest, còmode, blanc immaculat, una instal·lació que deuria estar més a l’abast del poble, tot siga dit de pas, més cèntrica, millor comunicada... Al cap i a la fi, del poble depén que la pilota continue viva.
Rebot espectacular de Santi de Finestrat
Caiguda d'escala de Soro III, actual campió
Genovés II, un pilotari amb classe
Fageca les va traure totes!
El trinquet d'Alzira presentà un bon aspecte
Les partides sempre s'aprecien millor amb bona companyia

dissabte, 4 d’octubre de 2014

PARAULES EN XARXA, PARAULES RESCATADES

Seria massa llarg enumerar totes les paraules, expressions, retrucs i cançons populars que el llibre amb caràcter enciclopèdic Paraules en xarxa m’ha permés descobrir alhora que recuperar i tornar a gaudir: ‘cagant tomates’, ‘a burro-barra’, ‘atxa’, ‘canviar l’aigua a les olives’... Així que en volta d’escriure’n ara i ací un mostrari més aviat personal, utilitzaré aquest espai de costums per recomanar una magnífica obra coral finançada a través del micromecenatge i sorgida gràcies a la iniciativa d’un grup de Facebook anomenat Rescatem paraules de l’oblit, un grup en el qual tinc el plaer de participar regularment. És aquest un llibre nascut al caliu de la tecnologia, un llibre 2.0, maquinat i cuit amb les alternatives editorials que ofereix la xarxa. D’ací el seu títol, molt ben triat, encertat, capaç de reunir un corpus lingüístic abundant on es nota el bon fer del seu capità, l’excepcional filòleg riberenc Juli Jordà Mulet. Amb un pròleg del també filòleg i artista de Sueca, Eugeni Alemany, l’obra ha suposat per a mi una alenada d’aire fresc, un tendre i enriquidor viatge al cor dels termes valencians més metafòrics, més carregats d’ironia i de significat, un passeig cap a l’autenticitat del poble que els ha creats. Si més no, una agradable notícia que s’ha col·lat entre la foscor que representen les inexistents polítiques lingüístiques del País Valencià. Perquè, en efecte, resulta molt bonic saber que un no està sol en aquesta batalla de redreçar un idioma tan maltractat com el nostre, és molt engrescador conéixer gent que també dedica una porció del seu temps a estimar-lo de manera altruista, simplement perquè sí, senzillament perquè li dóna la gana, sense més explicacions. I no hi ha més. Tota la resta és mentira. Mentira???? Sí, mentira. Doncs agarra el cagalló i estira.

Heus ací un xicotet tastet que resumeix ben bé l’esperit d’un llibre fet amb la voluntat de perdurar, unes poques paraules que jo mateix he sentit com qui no vol la cosa i de manera totalment inconscient, pronunciades sense artificiositat per la persona que tenia al davant:
Sitral: llepolia que en contacte amb la llengua, bull.
Passar-se’n la saó: passar el moment adequat per fer alguna cosa.
Remitjó: quantitat minsa, el que sobra.
Més sord que una rella (la rella és una part del forcat que s’usa per a fer solcs en la terra)
Pito/-a: persona valenta, espavilada, desimbolt, de bon veure.
Fussar: remoure el menjar que té un al plat perquè no li agrada o perquè no té gana.
Com si cagares però cap a dins: indica la impossibilitat de fer alguna cosa.

I res més. Em pense que el llibre està present en una de les poques llibreries del País Valencià que es preocupa de tenir un bon catàleg de llibres en llengua catalana: 3i4.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/10/01/quadern/1412180620_397395.html

dimecres, 1 d’octubre de 2014

Colp de gràcia al valencià

Sempre ens quedarà el folklore
Encara un poc consternat per la notícia que situa el percentatge de valencianoparlants en un 10% l’any 2050, arriba l’hora de traure algunes conclusions no precisament precipitades sinó mastegades al llarg de tots els anys que porte fent classe de valencià. I és que la notícia, contràriament a tots aquells que s’han escandalitzat i han posat el crit en el cel, no m’ha resultat sorprenent, en tot cas m’ha impactat, que és molt diferent. I és que fins ara, mai no havia sentit ningú dir-ho tan claret i per escrit, publicat en els mitjans de comunicació i amb el rerefons d’un estudi que, simplificant un poc la cosa, només fa que confirmar els senyals que alguns ja prevéiem de feia anys. En efecte, els valencianoparlants ho tenim molt negre. Més si es considera que en alguns pobles i ciutats valencians ja fa temps que l’ús del valencià voreja el 10% o, fins i tot, menys. Alacant a banda, ciutats com ara Castelló de la Plana, Sagunt, València o Elx en són un exemple. I tampoc cal fer un estudi per saber-ho, sobra amb un passeget pel carrer i amb parar l’orella. O en qualsevol cas, sobra amb participar en alguna conversa a les xarxes socials on tot pareix que es queda en pur alarmisme, politització i en més del mateix: que si ofrenar noves glòries, que si bilingüisme per ací i per allà, que si açò és cosa dels catalanistes,… En fi, hi ha una part important de valencians amb certa tendència a enarborar banderes postisses amb qui no es pot comptar per a redreçar aquest problema, de cap de les maneres. Ni ara ni mai. No obstant això, convindria que alguns dels qui ara es justifiquen i posen arguments tan vells com “yo siempre he defendido el valenciano”, “tiene que haber libertad de elección” i totes aquestes ximpleries, deixaren de donar pel sac i ens oblidaren ja d’una vegada. Perquè si la nostra llengua mor, com a mínim vull un poc de dignitat el dia del seu soterrar, sense cap mosca collonuda foradant-me l’orella i dient-me que “yo soy más valenciano que tú porque como paella los domingos y soy miembro de una falla”. M’alegre molt per tots ells, de veritat que sí, però per favor, que no em conten romanços, de fet no vull ni que em parlen. Perquè el vertader problema de la llengua d’aquest país, del català parlat a terres valencianes, no és que a la gent li importe una merda, que també, és que en gran part és contrària a la seua dignificació, al seu ús i a la seua normalitat. Diguem-ho clar. Ja està bé d’ambigüitats i d’hipocresies. O es parla o no es parla. O s’escriu o no s’escriu. O s’estima o es deixa perdre…