dijous, 27 de juny de 2013

Potim

La paraula d’ús general és quitrà, o directament petroli o fuel, però en algunes parts del domini lingüístic catalanoparlant aquesta substància llefiscosa que, amb freqüència, apareix pel litoral rep el nom de potim, allò que el Diccionari d’Alcover-Moll defineix com a pintura molt basta emprada per a pintar els plans de les gavarres, en essència la mateixa porqueria que la resta de tòxics que són abocats a la mar sense pietat ni mirament. S’entén, per tant, que per extensió semàntica, la paraula ‘potim’ puga equivaldre a un terme de sobres conegut per la societat en general, el chapapote o galipote, dos paraules sinònimes que simbolitzen, per desgràcia, un dels majors desastres mediambientals produïts fins avui, el protagonitzat per aquell vaixell petrolier anomenat Prestige a les costes de Galícia. Diguem-ho clar, doncs: ni els recordatoris d’aquella tragèdia, ni els debats mantinguts aleshores sobre les mesures de prevenció per als vaixells que transporten productes altament contaminants, han servit per a res. I en conseqüència, el perill persisteix. Fins i tot, és vist amb certa distància, no siga cosa que el turisme s’espante i la temporada estival no resulte profitosa per als interessos econòmics, sobretot si el cas porta el nom de País Valencià o Comunidad Valenciana, com bé li agrada de dir als individus que governen aquest territori. No es pot valorar d’altra manera, per això, les restes de potim que últimament s’han deixat veure per la franja costanera compresa entre València i Castelló, amb especial incidència en les platges del Cabanyal, Alboraia, Canet d’en Berenguer i Sagunt, taques que en alguns casos eren de dimensions considerables i que han fet passar les anacoretes als pobres desgraciats que freqüentem la mar aquests dies, bé siga per prendre un bany refrescant, bé siga per pescar amb rall. Al remat, ni una cosa ni l’altra, desgràcies diàries que a un li amarguen el moment i que afecten la salut del nostre litoral, reduïdes a una simple notícia de premsa que no deixa de dir el de sempre: negligències, banderes roges, denúncies als responsables... Fins a la pròxima, doncs. Pel que es veu, ja està tot arreglat. I amb això ens conformen, o fan veure que ens conformen...

dilluns, 24 de juny de 2013

Bany de Sant Joan, merda per tot l'any!

Sí, la imatge que acompanya aquest article és realment lamentable, per no dir patètica. I això que enguany, tal com informaven des de diferents mitjans de comunicació, s’havien eliminat les revetlles, l’endemà era un dia laborable i, a sobre, ves per on, hi havia partit de la selecció espanyola, que si no, que si no… Que si no, què? Doncs senzillament que algunes platges valencianes s’hagueren despertat avui amb unes quantes tones més de fem, i evidentment amb un percentatge encara més elevat de cadàvers etílics vagarejant perduts per l’arena, entre botelles, vòmits, pixeres i merda, moltíssima merda, tanta que no m’estranyaria que d’ací a uns anys algú amb responsabilitat política i amb dos dits de senderi -aspecte prou incompatible-, plantejara la possibilitat de prohibir un despropòsit que s’amaga, com sempre, sota la imatge de Sant Joan. I encara diuen que si és una festa popular, sí clar! Un merder és el que és, un merder com una catedral. Ni popular, ni purificadora, ni res de res. Bany de Sant Joan, salut per tot l’any, això mateix deia el refrany. Només que amb aquest panorama, de bany, no massa. I de salut, ni parlar-ne. Una puta asquerositat! I perdó pel castellanisme però, com diria un il·lustre valencià aficionat als encreuats, qualificar de 'fastigosa' aquesta festa seria massa benèvol, per desgràcia, massa fi. Res més lluny de la meua intenció. De res.

dimecres, 19 de juny de 2013

Un any de CAMINS AL SUD

Sagunt va acollir la presentació
més multitudinària i la més emotiva
Un any després de la publicació de Camins al sud per l’editorial Germania (Alzira), torne a aquest costumari en un intent de valorar la irrupció d’un títol qualificat d’arriscat, divertit, entretingut i amb unes dosis d’humor que dilueixen la sensació amarga d’ensenyar valencià en certes zones del país. Perquè el llibre ha rodat. És cert que podria haver-ho fet més, que comparat amb l’activitat que rodeja altres publicacions, algú podria pensar que això no és res, que queda molt per fer. I sí, potser és així, però la cosa ja va bé. Camins al sud ha estat present a Sagunt (Camp de Morvedre), a Llíria (Camp de Túria), a Alzira i Alginet (la Ribera), a Xàtiva (la Costera) i a Crevillent (Baix Vinalopó). I entremig, s’han produït algunes incursions en centres educatius on els alumnes han aprofitat per realitzar preguntes molt d’acord amb la seua perspectiva adolescent. És real el que contes? Per què vas decidir ser professor de valencià? Eixirem de la crisi lingüística algun dia? Per què no escrius en castellà? Preguntes que, en qualsevol cas, han sobrevolat totes i cadascuna de les presentacions i que m’han obligat a respondre amb la màxima sinceritat i honestedat possibles, tractant de no caure en el tòpic. En efecte, Camins al sud retracta una situació real. I tant real, dirien alguns. Però al mateix temps, lamentable. Avui, hi ha alumnes administrativament valencians que no aprenen valencià a escoles i instituts, així de clar. I s’ha de dir, sense pors, perquè és injust, és discriminatori i sobretot, sobretot, és el reflex del que pretenen les altes esferes amb la llengua pròpia d’aquest territori: convertir-la en mer folklore, en una eina sense valor i de segona categoria. Considerant això, és fàcil imaginar-se per què un es converteix en professor de valencià. I no, no té res a veure amb ser masoquista. La resposta és fàcil: perquè m’agrada, simplement, perquè m’encanta ensenyar la llengua en què he crescut i que em serveix per identificar tot el que ens envolta. La crisi lingüística? Bé, supose que la pèrdua de parlants de català al País Valencià va en consonància amb la pèrdua de valors en general, amb la desconnexió amb els orígens del poble i tot això. Tanmateix, és en la mà dels mateixos parlants que hi ha eixides a la situació. Ser lliure, sentir-se lliure, significa fer ús del que un creu convenient i coherent, al marge de menesters polítics i d’embolics administratius. Parlar valencià i ser-ne conscient va en aquesta línia, tant per a bé com per a mal, assumint els costos del pecat. A ningú li pregunten, per exemple, si el castellà eixirà algun dia de la crisi... Com tampoc li pregunten per què escriu en castellà. Ho fa i s’ha acabat. És així de senzill. Perquè li dóna la santa gana! Camins al sud, per tot, m’ha permés ser una miqueta més lliure, expressar en paraules el que vaig sentir en un moment determinat, explorar un camp que afecta més gent de la que em pensava, persones anònimes, amics, alumnes, mestres, professors... I el tema ha suscitat opinions, aquesta és la veritat. Em fa moltíssima il·lusió, per això, que em reclamen en el meu antic institut, allà on va començar a gestar-se tot, on uns nous alumnes ocupen les cadires que jo mateix vaig ocupar un dia, on les noves generacions de valencians hauran de començar a preguntar-se qui som i cap a on anem, conscients de pertànyer a un país que mai no els regalarà res, ni tan sols el fet de parlar la seua llengua materna amb un mínim de dignitat. Continuarà, doncs. El final d’aquesta història encara està per escriure.
El Casal Jaume I de Llíria fou un escenari magnífic
amb gent igualment magnífica


  
Crevillent va acollir Camins al sud
en un ambient casolà, agradable i molt combatiu 





El dinar de presentació fou, senzillament, fabulós,
amb els companys de batalla més fidels
  

La fira del llibre d'Alginet, un esdeveniment
a tenir en compte en pròximes edicions

La visita a l'IES Clot del Moro de Sagunt
em va fer moltíssima il·lusió



A Llíria es viviren moments molt bonics
 

La llibreria Trenta-cinc formiguetes d'Alzira va comptar
amb la presència d'alguns distingits personatges
de la literatura actual i estigué francament bé




















Entrevista a Sergi Durbà al diari Morvedre.info: http://editorialgermania.blogspot.com.es/2012/07/camins-al-sud-naix-amb-la-intencio-de.html

dijous, 13 de juny de 2013

Festes


Les banderoles i l'exaltació dels valors
patriòtics solen convertir-se en un
emblema de les festes patronals
Doncs sí, no deixa de ser una obvietat que, en la seua gran majoria, les festes patronals dels pobles ja no són el que eren i, certament, és dolorós de dir-ho així, tan clar. Perquè és una pena. Mancades de l’esperit unitari que les identificava i de la germanor que presidia els diferents actes programats, avui han esdevingut una perversió repetitiva sense massa sentit, s’han convertit alhora en un tràmit anual que cal fer perquè toca, perquè no hi ha alternativa, perquè entra dins del pressupost municipal, sense grans atractius ni grans novetats: processons, bous, varietats, concerts, discomòbils... I tot a càrrec de l’ajuntament i de l’erari públic, una qüestió sagnant, ja que el resultat sol ser costós i de poca qualitat, amb espectacles sovint allunyats del sentir general. No és així, en canvi, a les poblacions menudes, d’interior, allà on l’emigració ha fet estralls, allà on els veïns que hi viuen durant tot l’any munten i desmunten d’acord amb la voluntat popular, amb el que tenen per costum, xicotets llogarets on s’hi retroben familiars i coneguts dels antics veïns amb l’excusa d’honrar al patró o la patrona. I la diferència és substancial. Encara que els actes puguen ser similars als organitzats pertot arreu, sí que es percep un esperit de familiaritat, i tot plegat resulta un vertader aplec d’antigues amistats disperses pel món, un niu de converses evocadores del passat que pareixen reservar-se per a un encontre festiu que només s’hi dóna una volta a l’any. Moltes famílies, allunyades entre si, també aprofiten aquests aplecs per a reprendre el lligam, per a presentar els nous inquilins dels seus llinatges... I al remat, tot acaba amb un fins a l’any que ve, mostra inequívoca que el sant de torn, en aquest cas, sí que és capaç de reunir el proïsme al voltant d’una bona taula, tot fent oblidar els problemes i les penúries de cadascú, ni que siga per un parell de dies. Perquè tampoc cal massa cosa més. Avui, contràriament, hi ha poblacions que es passen quinze dies honrant al sant que resguarda el poble, o fins i tot més, tot ben disposat a fi de mantenir contents els ànims dels veïns, oblidant l’oferta festiva de la resta de l’any, constant i anodina, però eficaç a ulls del potencial electorat: moros i cristians, falles i altres excuses de diversa consideració. D’alguna manera o altra, tot pareix remetre a la vella dita llatina panem et circus, subtilment reutilitzada pels governants corresponents, que al mateix temps solen sumar-se al cacau per tal de demostrar la seua proximitat amb les arrels populars, reproduint esquemes del passat, confonent identificació amb populisme d’elevada intensitat. Mal assumpte el de les festes patronals quan resulten un acte més d’entre els tants que s’hi programen durant la resta de l’any. Mal camí el d’aquells veïns que piquen l’esquer i contribueixen a perpetuar costums devaluats sense adonar-se que és l’ajuntament qui els convoca i els suporta econòmicament, ignorant que el vertader sentit de tot plegat és el que emana del poble, dels possibles festers que organitzen el sarau i repleguen les voluntats de tots. Són necessàries les festes patronals avui? És tant el fervor festiu als nostres pobles? Hi haurà matisos, naturalment, però és clar que tot pareix indicar que no. Caldria optar, en conseqüència, per enfortir allò que identifica a un poble en tota la seua dimensió, no res més, sense por d’assumir que en alguns casos és molt difícil recuperar aquest detall, perdut en gran part per la banalitat del present i pel meninfotisme imperant. La faena és a llarg termini, costosa i complicada, no sempre grata per qui percep tal necessitat de retrobar els lligams amb el poble, de vegades impossible, cosa que cal assumir amb integritat, sense caure en la nostàlgia. Del contrari, tot esdevé pura rutina, insulsa medicina reparadora perquè no malparlen o no protesten els quatre que veuen aquestes festes com una oportunitat més per a beure, menjar i complir amb la tradició, discutible i desfasada a pesar de tot.