divendres, 31 de maig de 2013

EL MEU NOM NO ÉS IRINA, Xavier Aliaga. Ed. Andana

Doncs sí, ben mirat aquesta novel·la té tots els ingredients per a agradar al públic adolescent: problemes familiars, creativitat ignorada, hormones en plena ebullició, el drama de la immigració, l’amor... Tot un conjunt de temes que s’agrupen sota un element comú que, per regla general, sol enganxar el lector, independentment de la seua edat: el llenguatge fresc, la fluïdesa narrativa i, és clar, la bona ploma de qui escriu, que no és altre que l’escriptor de Xàtiva, Xavier Aliaga, molt versat ja en els capricis del llenguatge i molt versat també en les derives de l’actual literatura catalana feta al País Valencià. El meu nom no és Irina no és la típica novel·leta estúpida i tòpica que sol freqüentar els centres de secundària. Va adreçada a un lector més aviat juvenil, és cert, i supose que és aquesta la raó per la qual es colen alguns missatges subtils al voltant de l’ús de la llengua o la vida en família, difícil i problemàtica en aquest cas. Tanmateix, té un fil narratiu bastant definit i el protagonista és molt interessant. És un jove que somia amb allò que escriu, que fantasieja amb la ciència-ficció i amb la literatura cavalleresca; i que de la mà d’Irina, una nouvinguda russa que aterra al seu institut, s’endinsa en el planeta de l’amor i en els viaranys narratius que li ofereixen autors com ara Tolstoi o Dovstoievski. L’espai i el context social on es mouen els protagonistes, no obstant això, són el punt principal sobre els quals se sustenta el relat, molt actual, situat en l’estret marge que separa la ficció de la realitat, una constant en les trames que construeix Xavier Aliaga, Vides desafinades, sense anar més lluny. Menció a banda mereix l’edició del llibre, vertaderament atractiva, amb un format de qualitat i una coberta esplèndida que aconsegueix el seu propòsit: fer valer el treball i l'empenta que es necessita per a publicar en català a un territori com el nostre.        

dimecres, 29 de maig de 2013

Recreatius


Pot sonar bucòlic, de fet ho és. Avui parlaré de recreatius o, més aviat, del que significaven els recreatius, uns espais desapareguts gairebé per complet dels nostres pobles o transformats en parcs temàtics a les grans capitals, només aptes per a aquesta moderna tribu urbana aixoplugada sota el paraigües de l’última novetat informàtica i que ara és coneguda per una mena de manlleu lingüístic molt concorregut en les noves generacions: freak. Però freak o no, el cas és que de recreatius, altrament dit les maquinetes, no en queden. Majoritàriament han tancat per manca de clients, fonamentalment joves, perquè aquests s’han traslladat als domicilis particulars, allà on guarden tot un arsenal tecnològic que afavoreix la vida sedentària i la comoditat del sofà de casa. Potser, durant un temps, el buit deixat pels recreatius l’ocuparen els cibercafès, reconvertits en locutoris posteriorment, però aquests mai no arribaren a ser el mateix. Els recreatius tenien mala fama, és cert; de fet, eren llocs on sovint s’hi  congregava el més selecte de cada poble, on sempre hi havia una boira espessa de fum i on també s’hi allotjaven paraules vulgars o més pròpies d’un argot, malsonants, en definitiva, o almenys això deien les mares, que no dubtaven a qualificar aquelles sales com a espai de drogats, vici i gentola. I sí, potser alguna cosa d’aquestes tenien, però entremig se’n colaven també algunes altres un tant més sanes, sobretot per als qui ara se situen entre el llindar dels trenta i els quaranta anys. Eren un lloc per a lligar i per a vacil·lar, per a donar-se a conéixer i també per a conéixer gent diversa o amb l’etiqueta de perillosa, per a conviure amb altres maneres de fer, pensar i de parlar, per a aprendre sobre aquest concepte tan tòpic i tan clàssic que pareix estar decaient entre la banalitat del present: la vida. Evidentment, el dels recreatius és un món que ja no hi tornarà. I no cal allargar-se massa en els perquès, són massa evidents. Dit això, no està mai de sobra recordar que fins no fa tant estaven plens, amb moltíssima joventut, com si es tractaren de places públiques on anar a xarrar i a descobrir allò que ningú ensenyava a escola o a la pròpia llar. Símbols d’una època, s’esfumaren amb l’arribada dels nous temps, compassats amb les tendències de les noves generacions, en aquesta etapa virtual on tot és molt més ràpid i més efectiu, però també molt més anònim i més artificial. Sempre hi haurà nostàlgics, a pesar de tot, com és natural.

dimecres, 22 de maig de 2013

Guarda-rodes

Hom tendeix a considerar que són un element decoratiu i potser els més recents sí que ho són, però en realitat, els guarda-rodes, que és com es diuen aquestes pedres que se situen a banda i banda de les portasses de les cases de llaurador, tenien una funció determinada. Si més no, servien per protegir i també per guiar les rodes del carro, per evitar, al mateix temps, que qualsevol maniobra brusca o inoportuna provocada per l’espenta de l’haca llançara a perdre el mateix carro, sostingut pels eixos de les rodes; i també els brancals de les portes, algunes d’elles convenientment decorades amb manisetes. De retruc, també se solien col·locar a les cases cantoneres, allí on girar era complicat, tot i que en aquest cas rebien el nom de guardacantons, si fa no fa amb la mateixa funció. Avui, molts d’aquests guarda-rodes o guardacantons han desaparegut atesa la decadència de certes formes i imatges del camp. Els carros, de fet, que eren el principal mitjà de transport fins fa no res, ja formen part dels museus d’etnologia valencians, símbols d’una forma de vida ancestral. Encara així, per tot arreu dels pobles valencians, els pilons guarda-rodes són fàcils de trobar. Alguns romanen tal com eren, austers i senzills, units al discórrer d’unes cases que, per desgràcia, han estat abandonades. Alguns altres, en canvi, s’han perpetuat tot configurant-se com un detall a conservar pels propietaris, que els han restaurat i, en efecte, els han respectat com un element d’ornamentació atacat a la porta. De vegades, fins i tot, els han afegit detalls de caràcter més prompte modernista: fulles, flors...; i també les inicials respectives dels qui habiten, o habitaven, la casa. Perquè també en aspectes tan concrets com aquests, es deixava entreveure la importància de certes famílies, el seu poder, la seua influència, el pes dels seus llinatges... Un costum d’antany, en definitiva, una forma de preservar l’aspecte exterior de la llar que ha caigut en desús i que caldria valorar com a testimoni de l’esplendor i la rutina agrícoles d’aquesta part de la Mediterrània.
No s'aprecia massa bé, però aquest guarda-rodes té la inicial marcada

dimecres, 15 de maig de 2013

La mota del nispro

Foto gentilesa d'Anna Cuenca Arnal
Arriba la calor i amb ella els fruits saborosos que rematen els nostres menjars, entre ells un de ben conegut en aquest raconet del país: el nyispro, altrament dit nispro, nespre, nyespla o, fins i tot, visparo; de temporada curta i tacte delicat, amb una pell fina que sovint s’hi veu afectada per una mena de fong que alguns denominen taca i alguns altres mota, una bactèria que apareix, sobretot, quan es conjuguen dos factors climàtics, la temperatura més o menys elevada i la humitat de l’ambient. La mota. Una paraula polisèmica que si bé no apareix referida al nispro, per extensió es correspondria amb la definició següent: ‘nus o granet, partícula de fil, de roba, etc, que s’adhereix al vestit o un altre cos’. Tot en justa correspondència amb el substantiu clapa, és a dir, tros que és de color diferent de la resta de la superfície de què forma part. Es podria parlar, per tant, d’un bancal de nispros clapejats o, en tot cas, afectats per la mota. Clar, que de bancals d’aquest fruit en queden pocs, almenys per les comarques centrals de València. I és que a banda d’altres consideracions, els nispro és un fruit delicat, que es bada al menor colp tot adquirint de seguida un aspecte marronenc i poc abellidor. Aquesta és, potser, la causa per la qual avui els nesprers o visparers han quedat arraconats en els marges dels horts, normalment a vora séquia, a l’abast dels passejants que discorren pels camins de camp. Queden, això sí, alguns xicotets tornalls a Sagunt, al terme del qual s’ha creat una varietat local resultat de la combinació entre el nispro japonés i l’argelí. Per a paladars exquisits!

dilluns, 13 de maig de 2013

Ha mort Núñez, jugador de pilota

 
Núñez en plena partida
No ha transcendit molt, ni transcendirà massa més enllà de les lloses del trinquet, però sens dubte la mort d’un dels més grans jugadors que ha donat la pilota valenciana en els temps moderns és motiu sobrat per dedicar-li unes línies de condol i de record en aquest costumari. Sí, la notícia s’ha conegut fa poc: ha mort Núñez, un pilotari esquerrà, tècnic, molt plàstic, introvertit en la canxa, espectacular en moltes facetes del joc, un escaleter de luxe com els que ja no es veuen als trinquets valencians. Tot un campió. Fa poc comentava amb un amic què se n’hauria fet d’ell, retirat com estava dels trinquets i dels frontons, la seua vertadera passió, allà on començà a gestar-se la seua carrera com a pilotari de maneres exquisides. Ara em ve al cap una anècdota esdevinguda en una d’aquestes partides del dia a dia, un dijous, al trinquet Pelayo. S’hi anunciava Núñez. Mentre transcorria la partida, jo esperava assegut a l’escala l’arribada de la meua parella, que per fi s’havia decidit a entrar al trinquet i veure aquell joc popular que aleshores tant m’enfervoria. Núñez estava al dau, les galeries permeses. I com si se li haguera encés la llumeneta allà que la tirà, a la galeria del rest, just en el moment que la meua parella passava per allí per tal d’arribar a l’escala. La pobra no va poder esquivar la vaqueta. I en efecte, Núñez va fer quinze, entre aplaudiments i crits dels aficionats, que alhora reien i recriminaven burlescament l’acció del pilotari, camuflat per aquell somriure sorneguer que tant l’identificava com a jugador discret i silenciós, de poderosa pegada. Un gran pilotari que caminava sol, fidel al perfil dels homes que poblen el món de la pilota valenciana. Serà recordat, certament...
http://www.valnetpilota.com/noticies.php?id=1756

dilluns, 6 de maig de 2013

Traure de polleguera

Polleguera
En efecte, per tots és coneguda l’expressió ‘sacar de quicio’, una manera magnífica de manifestar en castellà que algú o alguna cosa està fent aflorar el nostre instint més criminal. Ara bé, el que ja no és tan conegut és que el ‘quicio’ té un mot equivalent en català que continua viu als parlars valencians i que respon al nom de polleguera, terme del qual deriva l’expressió en sentit figurat ‘traure de polleguera’, amb significat idèntic al de la llengua de Cervantes, és a dir, fer eixir alguna cosa del seu curs natural, o si més no, fer que algú perda els papers. Hom sol confondre la polleguera amb la falleba, que és aquesta barreta de ferro giratòria que va aplicada al bastiment de la fulla de la porta i que es subjecta amb l’altra fulla per tancar en fort. I és que cal distingir. Les pollegueres no són altra cosa que aquestes peces o clots amb un ull per on entra i es recolza l’eix sobre el qual gira la fulla de les portes, especialment aquelles que donen entrada a les cases de poble mediterrànies, les mateixes per on antany passava l’haca i el carro i les mateixes que avui, només en alguns casos, s’han convertit en motiu d’orgull dels propietaris, que les cuiden, les envernissen i les embelleixen sempre amb l’objectiu de donar un aspecte digne a la façana, o frontera, de la casa. Cobra sentit, per això, el significat de l’expressió mencionada, ja que una vegada encaixada la barra de la porta a la polleguera, és gairebé impossible traure-la del seu lloc, validant així qualsevol consideració o fet que faça exasperar la gent. ‘Traure de polleguera’ o, en tot cas, ‘fer eixir de polleguera’, exemple de creació lingüística que cal mantindre paral·lelament a la castellana ‘sacar de quicio’, en detriment d’altres fórmules com ‘traure’m de les casetes’, que potser són vàlides en castellà però de cap manera en català. Llarga seria, per tant, la llista de desgreuges que han tret de polleguera als valencians d’un temps ençà. Però, com se sol dir per aquestes contrades, això ja són figues d’altre paner, carn de debat d'altres espais, no en un costumari com aquest.
Falleba