divendres, 26 d’abril de 2013

25 d'abril

Realment, que alguns diputats  fatxosos valencians s’escandalitzen davant una exposició amb motiu del 25 d'abril que recorda els trenta anys de l’Estatut d’Autonomia del 1982, no sé si es deu a una qüestió patriòtica, espanyola per descomptat; o a una simple exhibició de banalitat i coentor valencianes, que també podria ser atenent el caràcter folklòric de les altes esferes governants de la Generalitat. Però que hi haja alguns que, a més a més, demanen una pastilla, o dos, per calmar-se després de veure exhibida, entre d’altres, la senyera del poble, sense blau evidentment, ja és per pensar si el problema d’aquesta gent es deu a una estranya malaltia que afecta la capacitat de veure més enllà de dues barres roges i una groga o es tracta únicament d’un trastorn mental crònic i perillós a llarg termini. De tot n’hi haurà, és evident. Fins i tot, és ben possible que alguns es moguen a cavall de les dues possibilitats, és a dir, entre ser un fatxa o estar com una xirivia. Sefarín Caballero, per exemple, il·lustre personatge d’aquest costumari, és un d’aquests casos, un dels amos actuals de la taifa valenciana, assidu dels trinquets i omnipresent en cadascun dels fandangos que munta el govern del qual forma part indissoluble. I és evident que és dels qui més soroll farà quan caurà. Exactament igual que aquest altre que posa crucifixos a la mesa de les Corts com si es tractara del seu altar particular, l’amic de Déu i patró de les fogueres d’Alacant. O d’un nouvingut però ja caduc parlamentari de Monòver, que no sé si es pren pastilles amb l’excusa d’una exposició on figura la denominació País Valencià o perquè sempre és preferible drogar-se a veure que el temps passa i les antigues mentides sobra la invasió catalana ja no aprofiten. Que se’n vagen, tots! I quan més lluny millor, que no tornen. Sens dubte, una diada tan simbòlica com el 25 d’abril ho agrairà.
Cartells presents a l'exposició maleïda pels fatxes del PP.
Fotografia del diari Las Provincias

 

dimecres, 24 d’abril de 2013

Escullera


Sens dubte, la proliferació d’esculleres i espigons en la gran majoria d’indrets litorals del País Valencià, no deixa de ser un aspecte a considerar, ja que per bé que facen una funció de contenció i preservació de l’espai marítim, també és veritat que en molts casos desvien corrents i modifiquen un paisatge fantàstic en favor de la urbanització il·limitada i el descontrol en matèria mediambiental. A  hores d’ara, per això, ja és ben habitual trobar defenses d’aquesta mena en les platges valencianes més massificades i resulta curiós que és allà on el turisme no arriba en gran quantitat on hi ha menys intervencions d’aquesta guisa. En algunes platges, de fet, es conserva un cordó dunar que actua com a barrera natural en cas de temporal marí i en algunes altres simplement no cal actuar atesa la morfologia poc abellidora del context, amb roques, amb terres de marjal al darrere i amb sequiols vessant-hi aigua dolça i poc depurada. El turisme és selectiu, aquesta és la veritat. I alhora, també cal dir que molts espigons, moltes esculleres, han perdut gran part del seu sentit, això és servir d’embarcador a peu de platja, a la vora de la mar. S’entén, en aquest sentit, el mot del qual deriva escullera, que no és altre que escull o roca que sobresurt a flor d’aigua o molt prop de la superfície amb la qual poden topar-hi les embarcacions. Avui, en qualsevol cas, les esculleres s’han convertit en el paradís de la pesca, allà on hi ha tota una despensa per al peix i on el bon pescador cerca tot allò necessari per posar-s’hi a la faena: carranquets, pegellides, criançó, cucs, gambetes... O almenys així era fins no fa tant.

dissabte, 20 d’abril de 2013

Motllada

Després de comprovar la peculiar i genuïna distribució dels espais en les cases de poble valencianes, d’una mà o de dues i de dos o més altures (part de baix, de dalt i de dalt del més amunt); potser també convindria endinsar-se en alguns trets específics de les mencionades cases que, si més no, passen desapercebuts. El terme ‘motllada’, en efecte, és poc conegut. De fet, és difícil sentir-lo en un registre que no siga l’estrictament col·loquial, sempre allunyat de la neutra i, de vegades insulsa, varietat estàndard. Els valencians de més enllà del Xúquer en solen dir motlà, o en tot cas, almotlà, sens dubte un gir bastant dialectal que està present en una de les cançons més populars del cantautor de Xàtiva, Pep Gimeno Botifarra, concretament en la que porta com a títol ‘Romanç de Senyera’. Amb una temàtica que aborda la sempre complexa i delicada relació dels veïns d’aquest raconet del país amb les crescudes dels rius més pròxims a la seua localitat, en aquest cas la protagonitzada pel riu Albaida l’any 1923, la cançó conté una estrofa on es diu el següent: S'abracen unes a altres dient: Anem a morir! Aigua hasta en les almotlaes, el riu s'emporta hasta els llits. Queda clar, doncs, que les almotlaes en qüestió són el que el Diccionari Català-Valencià-Balear defineix com a voltes que deixa el motlle entre cada dues bigues d’un sostre, això és, el que en castellà es coneix com a bovedilla. Clar que en altres zones del domini lingüístic, l’Horta de València per exemple, el mot pren una altra denominació, el revoltó o la revoltonà, això és l’espai entre dues bigues paral·leles ocupat per una sèrie de revoltons o petites voltes, també conegut en castellà amb el nom d’entrevigado. Tot un món, com es pot comprovar. Llàstima que avui predomine una altra mena d’estètica, o una altra manera d’entendre la construcció si ho voleu entendre així, amb tot el que comporta d’abandonament de l’arquitectura d’estil rural. Però així és el progrés. Cru.
 

dimecres, 10 d’abril de 2013

Desafiament de pilota

El cartell no pot ser més atractiu: el Genovés i Juan Carlos Ferrero contra el Pigat i Such. És a dir, dos pilotaris i dos tenistes, alguns d'ells retirats. Si més no, un singular desafiament que s’esdevindrà al trinquet d’Alzira el dia 19 d’abril i que, de ben segur, animarà l’escala i les galeries del nou temple de la capital de la Ribera. Un recital lúdicofestiu que, sens dubte, enllaça amb la tendència històrica de la pilota valenciana a organitzar espectacles capaços de traure de la rutina a l’aficionat que acudeix, regularment, als trinquets. I és que, en efecte, no és la primera vegada. En la llarga llista de notícies i ressenyes que fan referència al joc de pilota, ja es troben documentades algunes d’aquestes peculiars partides. Salvant les distàncies, rememoren, de fet, algunes de les que hi ha explicades en aquell valuós opuscle de Fausto Llopis i Caruana publicat per la desapareguda Caixa Sagunt. Unes partides que fixaven condicions com ara que el jugador que feia el dau havia de jugar la primera pilota pujat en un burro o portant una cadira en la mà. O que obligaven al pilotari situat al rest de tornar la pilota amb el cap. Veure per a creure, tot i que sempre ens quedarà la lletra impresa: Fou un espectacle divertit i inèdit, que guanyà el Català des del resto, que fou el que proposà la partida. Per la potència amb què eixia la pilota del braç del Manyo, el resto hagué de recórrer a col·locar-se un mocador en el cap perquè li aguantara unes quantes cartes al nivell de front. Era sorprenent comprovar amb quina habilitat buscava amb el cap les pilotes que tocaven muralla i com ho feia de senzill amb les del rebot,... Eren altres temps, és evident, però pel que es veu la pilota no ha canviat gaire. Malgrat els intents. I això, com a mínim, és bonic i molt tendre, típic d’un esport que es resisteix a perdre el seu senyal d’identitat més genuí: l’autenticitat, sempre imprescindible en aquests temps postissos on només importa ser modern i traure profit del mercat.

divendres, 5 d’abril de 2013

Entrevista a Amadeu Civera, pintor de parets

Han calgut cinc anys, però per primera vegada, aquest costumari s’endinsa en el gènere de l’entrevista personal, un nou repte per a un espai dedicat als reductes populars que perviuen en aquest raconet del país. Ho fa de la mà d’Amadeu Civera i Gimeno (Sagunt, Camp de Morvedre, 1980) una persona dedicada en cos i ànima a un ofici antic i arrelat al poble, el pintor de parets. Resident a Calaceit, a la comarca aragonesa del Matarranya, Civera ens parla d’una professió necessitada de destresa i passió, justament el que ell desprén en aquesta entrevista que ens concedeix amb molt de gust.

Amic Amadeu, entre d’altres coses, eres pintor de parets. Podries explicar en què consisteix exactament aquest ofici? Hi ha diferències amb els treballs de pintura convencional?
L’ofici de pintor, en principi, consisteix a complimentar el que un client et demana. Fonamentalment és pintar en el producte adequat les parets interiors i exteriors, també pintar el ferro i tractar les portes, passamans, bigues, etcètera. Aquestes faenes impliquen un procés: gratar, massillar, imprimir i donar les passades pertinents. Una part important de l’ofici és la decoració que consisteix en la realització de sanefes, la reproducció de vinils en pintura, estucat venecià, veladures, etcètera. És important acabar la faena i deixar-ho tot ben net.
L’ofici de pintor en el camp descrit ha de veure molt amb la pintura mural, de fet són complementaris, també ha de veure, sobretot en el procés, amb la pintura i decoració de vehicles; i s’allunya més de la pintura d’aquarel·la i l’oli.

Pensaves que et dedicaries a aquest ofici quan et llicenciares en Belles Arts?
Quan estudiava no m’imaginava ser pintor de parets, però abans d’entrar a Belles Arts ja havia passat moltíssimes hores de cara a la paret pintant grafits. Açò fou definitiu perquè en segon vaig triar l’opció de pintura i fonamentalment l’assignatura de Pintura Mural.
Què és el que més t’agrada de pintar parets? Hi ha alguna anècdota, història o detall que recordes especialment?
El que més m’agrada de ser pintor és el canvi que experimenta el lloc on actues, la transformació.
Quan ja tenia clar que m’havia de dedicar a la pintura mural, ens va ocórrer una història significativa. Moltes nits anàvem a pintar grafits a l’autovia per la zona d’Almenara (la Plana Baixa), quan encara no estava inaugurada. Un dia, quan passàrem el rodet, se’ns quedà enganxat un paper. Estava escrit i deia aproximadament: A los xicos de los graffitis. Esto no és una broma ni una trampa. Estamos interesados de hablar con vosotros para ver como pueden quedar definitivamente los puentes. Seguia el segell de l’empresa i el telèfon de contacte. Ens espantàrem, però decidírem telefonar. I l’empresa decidí decorar els ponts amb dissenys i ens encomanaren la decoració de diversos ponts des de Sagunt fins a Borriana.
Que bo, de manera que els ponts que travessen l’autovia compresa entre Sagunt i Castelló han estat decorats per tu? Amb la de vegades que he passat per sota d'ells!!!
N’érem uns quants, però sí, així és...
Al teu parèixer, quins són els motius pels quals la gent del poble et demana, per exemple, pintar la façana de sa casa?
Sens dubte, per tindre-la més neta i bonica.
Quins són els colors que més et demanen a l’hora de pintar una façana? Hi ha algun tipus de simbologia associat a l’ús de certs colors?
Per a les façanes, la gent prefereix colors terra en una ampla gama. Sempre hi ha excepcions i gustos.
Potser no hi ha consciència, però la simbologia en els colors hi és, segurament filtrada pel profit i l’efectivitat. Hi ha qui no accepta de cap manera el groc (la malaltia i la mort), o el roig (la violència i la sang) en interiors perquè els somouen les fòbies. Hi ha qui et demana l’habitació del nen en blau i el de la nena en rosa o lila que associen respectivament en la masculinitat i la feminitat. No cap el menor dubte que l’ús del colors terra es prefereixen per a les façanes perquè s’assumeix la integració en el paisatge;  i el blanc, que significa pau, es prefereix perquè dóna molta llum a les estances.

Què té de costumista l’ofici de pintor de parets?
Hi ha gent que està acostumada a pintar sempre amb el mateix color, per exemple els comentats. Respecte del temps també es detecta una preferència a pintar per festes.
Penses que podries dedicar-te a aquest ofici d’igual manera en un poble gran com Sagunt (Camp de Morvedre, P. Valencià) que en un poble menut com Calaceit (Matarranya, Aragó)?
Pense que igual podria ser pintor a Sagunt que a Calaceit, encara que en el poble el contacte és més proper i coneixes millor la gent. Depèn també del grau de crisi econòmica que sofreix cada lloc.

dimecres, 3 d’abril de 2013

VIDES DESAFINADES, Xavier Aliaga. Ed. 62

Sens dubte, és aquesta una novel·la actual, gustosa de llegir, molt susceptible de rebre premis com el Joanot Martorell, de narrativa àgil i fresca, qualitats sempre ben rebudes pels potencials lectors, àvids de trobar històries que posen lletra als seus pensaments d’ahir i d’avui. Vides desafinades, de Xavier Aliaga, un periodista i escriptor de Xàtiva, valencià de la Costera, d’escriptura mordaç i depurada, si més no atrevida, amb paràgrafs interminables que fan les delícies dels qui cerquen noves formes d’expressió creativa. Una obra molt recomanable, després de tot, amb un conjunt ampli de personatges capaços de representar i entrellaçar temàtiques tan contemporànies i atraients com la música independent, el sexe, la maduresa, la violència masclista, la incomprensió, la solitud i la vida més enllà dels trenta anys, franja maleïda on molts ens preguntem qui som i cap on anem. Necessitada d’un lector model encuriosit pels acords de la factoria musical més alternativa o desgraciadament putejat pel materialisme i la mecànica de les empreses privades, les històries individuals de Vides desafinades es van trobant al ritme d’una llarga metàfora de la joventut que s’acaba, tot ben barrejat pel fum del tabac i les conseqüències d’una crisi que s’albira en l’horitzó. Amb un final hàbil i ben cosit, és evident que quan la novel·la es consumeix, un s’enfronta de bell nou a l’etern dilema del lector: quina és la línia que separa la realitat de la ficció? Arribat a tal punt, és de justícia reconéixer que l’autor ha aconseguit el que volia, suscitar preguntes i, sobretot, despertar l’interés pel que ha escrit, senyal inequívoc que la novel·la paga la pena de ser considerada, això com a mínim.