dimecres, 27 de febrer de 2013

Vitrall


Vitrall de Ximo Roca present a la
Parròquia de Crist Rei de Gandia.
(El Paradís Terrenal, detall Adam) 

Per començar, cal distingir entre vitrall i vidriera, que no és exactament el mateix, encara que ho parega. Un vitrall, segons definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és una vidriera de colors, emplomada i construïda formant un dibuix, pròpia de finestrals, lluernes i altres obertures d’edificis, esglésies... Una vidriera, en canvi, és un bastidor amb vidres aguantats per llistons, per a tancar una finestra, que no priva l’accés a la llum. I així com l’ofici de vidrier compta amb una nòmina relativament estable de seguidors, aquells que fan vitralls són un col·lectiu més prompte excepcional, minoritari i tocat per un esperit vocacional que, conscientment o inconscientment, perpetua una tradició creativa, vistosa i ben present en obres de caràcter civil i, sobretot, religiós, cas per exemple de l'edifici de Tabacalera, a València; o la parròquia de Crist Rei, a Gandia. Pel que es veu, els orígens d’aquest art es remunten a temps immemorials, segles XI i XII, però no és fins al segle XIII, amb l’esplendor del gòtic, que substitueixen la pintura mural romànica i es converteixen en un art complementari en basíliques i catedrals. Avui, els vitralls són fàcilment visibles per al personal que freqüenta aquests espais sagrats, tot i que la percepció actual que té el proïsme sobre aquest art és que serveix per a tapar forats, com així asseguren des d’algunes de les vitralleries més significades d’aquestes terres valencianes. Una d’elles, de fet, perviu a la població d’Alginet (la Ribera) i és un taller renovat que mostra signes inequívocs de voler perpetuar-se en una nova generació, tot retent homenatge a l'antiga i alhora bucòlica transmissió dels oficis tradicionals: de pares a fills. En efecte, tot pareix indicar que l’Estudi i Taller Ximo Roca, lluitarà en un futur per continuar vestint els edificis més representatius d’aquest raconet del país. I tant de bo es consolide com un element arquitectònic de ple dret, amb l’estil propi que s’adquireix després d’anys i panys d’experiència al servei del vidre, amb un important i marcat accent valencià. Per molts anys.

diumenge, 17 de febrer de 2013

Història recent de TV3 al País Valencià


El repetidor de la Carrasqueta
fou el primer a donar exemple
Primer ens vingueren amb què les emissions de TV3 a terres valencianes eren il·legals, i que això no podia ser; després aparegueren protegits per la policia, porra en mà, per a tancar repetidors; posteriorment compliren les amenaces i ho clausuraren tot, per a més inri, de nit. No contents amb això, inflaren a multes a l’entitat propietària de les antenes, Acció Cultural del País Valencià. Les multes foren exemplars, certament, les més elevades de quantes podien haver posat. A por ellos!, pareixia ser el lema. Després ens embolicaren amb estranyes maniobres i negociacions amb l’executiu central, que si múltiplex per ací, que si múltiplex per allà, que si esto i que si aquello, paraules i més paraules, merda dels uns i merda dels altres, com si els valencians conscients de ser alguna cosa més que simples borreguets no sabérem que a Madrid, aquests assumptes se’ls passen per l’ouera. En efecte, al cap d’uns anys, quan manaven els mateixos personatges a Madrid i a València es va formalitzar el no, és a dir, el no ha lugar ni dinero, que estamos en crisis. I quan ja pensàvem que s’havia tancat el cercle, és a dir, que mai més es veuria TV3 al País Valencià va arribar el Tribunal de no sé què i va dir que sí, que en efecte, la Generalitat no podia clausurar res ni multar a ningú. Tanmateix, passat un temps, la realitat d’avui és que TV3 encara no es veu al País Valencià, bé siga per problemes tècnics o bé perquè ningú ha explicat encara el que s’ha de explicar en aquesta classe de situacions, justament que estem governats per una colla de feixistes impresentables que actuen sempre seguint les directrius que els ensenyaren els inspiradors del passat més fosc de la gloriosa nació espanyola: nunca des tu brazo a torcer, no te dejes engañar, estafa tú antes de que te estafen a tí, que no te tomen por idiota. Deu ser que els idiotes som els altres. De fet, no deixa de ser curiós que en tot aquest temps s’haja passat de dir que TV3 era il·legal a dir que el problema és que els responsables de tal canal utilitzen un mapa del temps que traspassa les fronteres estrictament catalanes. El de sempre, el temeta. A València l'anticatalanisme compta ja amb catedràtics emèrits. I els pobres desgraciats valencians que no ens engolim la mentida a cobrar, tant des del sud com des del nord. D’una banda, pancatalanistes; de l’altra, coneguts pel famós refrany valencià i home de bé, no pot ser. I TV3 en negre, com ha de ser. I mentrestant, Canal 9 destruït, per si de cas...

dimarts, 5 de febrer de 2013

Gos rateret valencià

Ja que gran part de les anomenades autonomies han posat de moda un mamífer distintiu que les identifica arreu de l’estat, sí que convindria reivindicar un dels més oblidats d’aquest raconet del país, el gos rateret valencià, viu i despert, en franc retrocés des que les faenes del camp i la casa han passat a un segon pla en l’ordre de prioritats de moltes famílies absorbides ja pel progrés i l’auge immobiliari. Tanmateix, cal destacar que el rateret ha estat fins no fa massa el principal guardià de moltes cases mediterrànies, caçador de xicotets rosegadors, espavilat i atent, d’aspecte atlètic. I certament és una llàstima que se l’haja deixat de banda, ja que avui, ni tan sols en l’apartat representatiu ha pogut traure el cap com a símbol del país. El seu lloc l’ha ocupat, gairebé en exclusiva, la rata penada, a bastament utilitzada en l’heràldica valenciana i instrumentalitzada, tot siga dit de pas, per l’orgull de molts veïns afectats en excés pel mite del Levante español! Això per no parlar d’alguns altres companys també ben destres en aquest art propagandístic dels elements patriòtics, això és els bous d’Osborne, les ovelles basques, els ases catalans, o en un altre nivell, les sargantanes de Formentera; en conjunt, tots protagonistes de la guerra d’enganxines que pareix imperar en l’actualitat sempre a la recerca de protagonisme i banalitat institucionals. I entretant, apareix el nostre rateret, que pel que es veu ha optat per l’anonimat, discret i silenciós, en consonància amb la pèrdua de costums i tradicions, paral·lel a l’ocàs de certes formes de vida ancestrals de l’horta, deprimit per la manca d’afecte dels valencians envers els seus trets més significatius, el paisatge de camp, les alqueries i tantes altres coses. Impagable la imatge del llaurador muntat en la seua motet camí del camp, amb un cabàs al darrere per on apunta el cap del gos rateret, també anomenat ratoner, ratador o gos de fusters, una raça denominació d’origen valenciana que el futur s’encarregarà de dir si perviu o deixa enrere diversos segles d’existència.