Altres assumptes...

dijous, 19 de desembre del 2013

Encanyar


Foto gentilesa d'Anna Cuenca Arnal

Més que un costum, l’acte d’encanyar, enforcar o falcar un bancal de tarongers, es tracta d’una pràctica agrícola molt destra que degut a les circumstàncies que envolten el camp valencià actualment ha passat a un segon pla, arraconada pels costos econòmics i laborals que comporta per al llaurador. Bàsicament, consisteix a col·locar canyes en les bragues de l’arbre a fi que les taronges no toquen terra ni agafen humitat, evitant alhora que es podrisquen o que les branques més carregades de fruita es partisquen com a conseqüència del pes. La tradició, o més aviat la saviesa popular, diu que les canyes que s’utilitzen a tal efecte s’han de collir en una època determinada, concretament en la lluna minvant de gener, en el seu punt òptim, sempre amb l’objectiu que no es tinyen i duren el màxim temps possible una vegada estan col·locades en l’arbre. Avui, tanmateix, ja en són pocs els qui fan aquesta tasca, metòdica com qualsevol altra, ja que el més habitual és comprar els garbons de canyes ja preparats a la cooperativa de torn o, fet i fet, optar per la solució més simple i, per descomptat, més barata, això és, la poda, o dit d’una altra manera, la poda industrial, una pràctica que té els seus avantatges, però que també presenta uns quants inconvenients. El més clar, sens dubte, és que enforfogueix la llenya, deixa l’arbre quadrat i amb poca respiració, sense cap criteri; i al remat contraria l’objectiu principal de la poda en si, que no és altre que l’arbre traga llenya nova. Algú podria pensar que la poda industrial no admet discussió, ja que és més econòmica, més ràpida i, sobretot, més còmoda, tot un avanç, en definitiva, en pro de la rendibilitat futura del camp. Però és evident que deixa enrere tasques tan precises com la que dóna el títol a aquest article: encanyar, altrament dit enforcar, falcar o fins i tot apuntalar; considerada ara com una filigrana prescindible reservada per als llauradors pacients, experimentats, artesans. Reservada, si més no, a tots aquells que veuen en el camp alguna cosa més que un simple mercat, orgullosos de ser propietaris de tarongers redons i bonics, el seu jardí, el seu particular paradís.

dimarts, 10 de desembre del 2013

ENTREVISTA XIMO ROCA, mestre vitraller



En plena faena
El costumari s’endinsa de nou en el gènere de l’entrevista per tal de conéixer els secrets i el dia a dia d’un taller de vitralleria, allà on es conjuguen a la perfecció dos factors en franca decadència al País Valencià: la tradició i la història. De la mà de Ximo Roca (Alginet, 1978), mestre vitraller i actual propietari, ens endinsem en les entranyes d’una professió d’antany que lluita per continuar viva en un present global i farcit d’interrogants.   

Company Ximo, entre d’altres coses et dediques a l’art de la vitralleria. Podries explicar en què consisteix exactament aquest ofici i també el camí que has hagut de recórrer per a dedicar-t’hi?
Bé, el camí que he hagut de recórrer no és molt llarg, els 300 m. que hi ha des de casa fins el taller que mon pare va muntar ara fa 25 anys.... Els vitralls sorgeixen gràcies a l'estil gòtic, que obre o fins i tot fa desaparéixer els murs de les esglésies i catedrals. Sempre s'havien emprat els paraments verticals per recrear i explicar els passatges bíblics mitjançant frescos o pintures, ja que els fidels no sabien llegir. Però en un aquesta època, els vitralls assumeixen també aquest paper. I alhora serveixen per a tapar els buits deixats per la desaparició dels murs i també per a matisar la llum que entra en l'interior dels edificis. Avui s'utilitza bàsicament la mateixa tècnica, les mateixes eines i els
mateixos materials que al segle XIV per tal de fer un vitrall, encara que també és cert que hi ha ferramentes més modernes i igualment vàlides. És clar que l'estil ha anat canviant al llarg del temps i, a més a més, cada artista té el seu segell. Nosaltres, per exemple, per resoldre les nostres obres, quasi sempre recorrem a la tècnica de cinta de coure, que naix al segle XIX de la mà de Tyffanis, tot i això és molt important conéixer-les totes. El fet que ens dediquem també a restaurar vitralls ens ha ajudat a tindre un bagatge molt ampli d'altres èpoques i a saber com treballaven abans.

Pensaves que algun dia et dedicaries al mateix ofici que ton pare? Què n’opina ell?
La veritat és que no ho pensava i això que sempre ho he viscut de prop. Vaig començar a vindre cap al taller els estius i també altres temporades que no tenia escola. I a poc a poc, m’hi vaig integrar. Ara bé, la meua vida laboral no es redueix només al taller, he tingut la sort de poder fer altres coses, he treballat a unes drassanes de vaixells de competició, en equips de vela i en curses de monoplaces, ocupacions que m'han permés viatjar moltíssim. També he col·laborat en esdeveniments esportius o de moda. Ara ja fa uns anys que em dedique de ple al taller, encara que mai no l'he deixat de banda; i puc dir que tot en conjunt ha sigut molt enriquidor i sempre m’ha ajudat a abordar els treballs des d'altres perspectives. Encara que siguen faenes molt distintes, sempre hi ha millores que pots aplicar i que mai no t’hagueres imaginat.

Pare i fill treballant conjuntament
Mon pare, encara que de vegades veiem les coses de manera diferent, pense que està encantat amb el fet que li done continuïtat a la labor que ell va començar.

Què és necessita per a fer vitralls?
El més important són els clients, sense ells no en faríem cap. Una vegada en tenim, ens entrevistem amb ells, visitem la ubicació on anirà el vitrall i fem uns esbossos de com serà el treball. Sempre en presentem uns quants abans de triar el que serà elaborat finalment. Les peces són sempre úniques, de manera que els dissenys que ixen del nostre taller són exclusius i no es tornen a reproduir en altres llocs.

Normalment, la gent sol preguntar què és un vitrall i sovint el confon amb una vidriera. És el mateix? Concretament quin és l’origen d’aquest art?
Home, jo diria que un vitrall i una vidriera són exactament el mateix, almenys jo use els dos mots indistintament. Altra cosa ben distinta és un vitraller i un vidrier. Un vidrier seria qualsevol persona que tracte el vidre com a matèria primera en la seua professió. Ací entrarien també els bufadors de vidre, per exemple. Mentre que un vitraller seria únicament i exclusivament aquell que fa vitralls... o vidrieres.

Quin lloc ocupa la creativitat en la teua tasca diària? Són compatibles la funcionalitat i el disseny?
La creativitat és molt important, perquè com ja he apuntat anteriorment totes les obres són ‘one-off’. No hi ha cap model que repetim, de manera que cal fer treballar les neurones. D'altra banda, els dissenys han de ser sempre funcionals, del contrari no són bons. Com també ens ocupem de fabricar els bastidors i estructures portants, no solen haver-hi problemes, ja que es planteja tot unit des d'un principi per tal que quede ben integrat en el disseny i funcione de la millor manera.

A més de vitralls, fas algun altre tipus de treball relacionat amb la restauració?
Un mosaic hidràulic en procés de restauració
En els darrers anys hem tingut l'oportunitat d'obrir un mercat paral·lel al dels vitralls. Feia algun temps que ja havíem fet mosaics pompeians. Són uns mosaics fets amb xicotetes pedres irregulars de vidre tallades a mà de diferents colors que conformen un dibuix. Des de fa un temps s'ha despertat un gran interés per recuperar els paviments antics de mosaic de les cases i pisos valencians, és a dir aquells que fins fa no res se soterraven sota taulells de gres o parquets. Hi ha d'ells que són hidràulics però els més apreciats són els Mosaics de Nolla, de gres porcel·lànic. Com a curiositat podem apuntar que la fàbrica de Nolla, a Meliana, va ser fundada per Miquel Nolla i Bruixet, el rebesavi de l'actual alcaldessa de València, Rita Barberà. Com que la fàbrica ja no funciona actualment, en els treballs de restauració que es mamprenen resulta un tant difícil trobar peces per tal de restituir les malmeses.

Quins són els motius pels quals la gent et demana aquesta mena de treballs?
Mosaic restaurat
Doncs cadascú tindrà els seus, però en general, la gent que demana aquests treballs és aquella que sap apreciar el valor de les coses antigues, que té gust per recuperar-les, per mantenir-les en bon estat, per gaudir-les.

Què té de costumista aquest ofici? Hi ha alguna anècdota, història o detall que recordes especialment?
És un ofici que no ha variat massa des del seus orígens ençà. Les eines principals són les mateixes que es feien servir antigament. La ruleta per tal de tallar el vidre o les tenalles, per exemple, podran ser ara més o menys ergonòmiques, però bàsicament són les mateixes, com també les composicions per tal de fabricar els vidres i els esmalts o grisalles.

D'anècdotes en tenim un sac, però en recorde una especialment de quan vàrem treballar en la restauració del rosetó de l'Arxiprestal de Santa Maria de Morella (els Ports). Per tal d'accedir al finestral i desmuntar-lo, primer havíem de pujar per una escala molt estreta i despenjar-nos amb arnesos fins una terrassa darrere del rosetó. Un operari que venia amb nosaltres i que no era massa prim es va quedar una estona a mitjan escala i no podia anar ni avant ni enrere. Finalment, es va poder relaxar un poc, va poder eixir i no hagueren de vindre els bombers ni res per l'estil.

Per últim, quin futur li pronostiques a aquest ofici en un món com el d’avui?
No vaig a enganyar-vos dient que tenim molts encàrrecs, perquè no és així. De fet, al nostre taller hem arribat a ser cinc o sis treballadors i ara només en som dos. La situació actual, en aquest sentit, ens afecta. Tanmateix, considere que no hi ha gaire tallers com el nostre que treballen a un cert nivell. És clar que l'especialitat s'haurà de mantindre, si no per a abordar obres noves, sí per a mantindre el patrimoni.
Per a més informació:

diumenge, 1 de desembre del 2013

RTVV sí es tanca



Font: El País
Tant de bo el que s’ha vist i escoltat en els darrers sospirs de RTVV siga la llavor de la futura televisió dels valencians: pública i lliure, íntegrament en valencià. Tant de bo. De moment, però, ens haurem de conformar amb les disculpes. Perquè avui, ni més ni menys, això és el que tenim, unes disculpes sentides i en directe d’uns treballadors amb l’aigua al coll, acomiadats per l’esquena i sense compassió. La resta, com se sol dir, tot és aire. Almenys jo, desconfie dels qui ara prometen reobrir les emissions. I al mateix temps, no estic d’acord amb algunes de les qüestions que s’han apuntat durant els últims dies del canal, aspectes tan demagògics com que ens quedem sense l’únic altaveu televisiu en la nostra llengua. Perquè no és veritat. No, no i no. No s’ha d’oblidar que Canal 9 emetia un vint per cent en valencià. Un vint per cent!!! A tot açò, en un valencià mediocre, amb un llistat de paraules prohibides que alguns dels qui ara ploren van deixar en herència als qui finalment han liquidat l’ens públic, els manipuladors i corruptes de sempre, per a vergonya dels qui estimem i fomentem la llengua catalana en tota la seua riquesa de formes i tonalitats. Però bé, RTVV ha demanat disculpes. I això es positiu. Tan positiu, i alhora tan contradictori, que ha unit en la seua defensa a tots aquells que han estat silenciats, menyspreats i maltractats durant anys i panys, a tots aquells que ja fa temps que desconnectaren les radiacions d’una televisió podrida, entre els quals m’incloc. Qui sap si el patètic tancament de Canal 9 costarà la caiguda definitiva del partit únic que vilipendia, encara, la cultura i la llengua d’aquestes terres. Qui sap. Passe el que passe, no n’esperem res a canvi. Amb RTVV o sense RTVV, caldrà seguir assumint els costos de viure en un país renegat i venut a una colla de malparits.