dissabte, 24 de novembre de 2012

Caliquenyo


El caliquenyo és un cigar prim i dur de tirar, de tabac inferior, típicament valencià. I més que fumar-se, s’olora, sobretot en aquells ambients on encara es conserva l’essència popular, els trinquets o els casinos, per exemple, o també en d’altres espais més multitudinaris com les places de bous i els camps de futbol. D’aspecte rústic i poc abellidor, els principals consumidors dels caliquenyos han estat tradicionalment els homes, més aviat els homes d’avançada edat, aquells descurats i d’aparença ruda, els homes d’abans, com se sol dir. Destaca, per damunt de qualsevol altra consideració, que els caliquenyos són avui il·legals, perseguits no tant per la seua capacitat d’escanyar els pits, sinó pel fet que els seus productors continuen elaborant-los sense atendre les reclamacions de Tabacalera i les arques de l’erari públic. I bé que ens pareix a alguns. Si més no, no deixa de ser aquesta la causa per la qual el caliquenyo s’elabora encara d’amagat, de manera artesanal, per totes aquelles comarques valencianes que han tingut el gust d’atendre la demanda, sempre estable i fidel, malgrat les prohibicions i les restriccions. D’alguna manera o altra, per això són tan difícils de localitzar les plantacions de tabac que s’escampen per la Canal de Navarrés, sense anar més lluny, una de les comarques més representatives en l’art d’elaborar els emblemàtics i alhora costumistes caliquenyos valencians.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Arboç


Sí, la tardor és temps d’esclata-sangs, però també és temps d’arboços, d’alborços segons la variant formal valenciana, uns fruits deliciosos que podem trobar escampats arreu de la geografia mediterrània, bé siga en xicotets promontoris i tossals, bé siga en els parcs i passejos que tenim enfront de casa. Els arboços no agraden a tothom. Són dolços i també un poc àcids, de to vermellós quan són madurs, granulats i aspres, molt carnosos. Sol haver-hi detractors i entusiastes a parts iguals, no debades és un fruit delicat amb el qual un pot arribar a emborratxar-se si en menja massa. Diuen, per això, que l’arboç conté una certa quantitat d’etanol. D’altra banda, també és conegut com a cirera d’arboç. I és molt curiós comprovar la sorpresa del foraster quan sent que el fruit en qüestió és el madroño, justament el mateix que es menja l’ós que figura a l’escut de la Comunidad de Madrid. Paradigmàtic és, sens dubte, que alguns mai no l’hagen tastat, fins i tot que ignoren el que és. L’arboç, en qualsevol cas, és un fruit nostre i com a tal l’hem d’apreciar.

dissabte, 3 de novembre de 2012

Messi és pare

Realment, que un fenomen com Messi porte el nom del seu fill gravat a les botes amb què es disposa a jugar un simple partit de futbol no deuria ser notícia, però que les porte a l’endemà d’haver sigut pare de la criatura, a banda de ser notícia, és també un episodi lamentable i, malauradament, molt definitori de la deriva ensopidora a la qual el futbol condueix al personal. En un moment en què l’educació dels infants o, si més no, la criança en general, està en boca de tots aquells que pretenen destruir-la en benefici dels de sempre, no deixa de ser patètic que un jugador de futbol, per a més inri el millor del món, tinga un gest tan artificial i tan exageradament ignorant. I això no és tot. Pitjor encara és que ens el venguen com una acció tendra i de conte de fades, com si aquells que no felicitem a Messi per la seua recent paternitat fórem alienígenes o contraris a l’ídol del moment. Sense ànim de voler donar lliçons a ningú, és clar que alguns no ens engolim tot el que procedeix del Barça pel simple fet de ser-ne seguidors. Perquè, tot plegat, hi ha una frontera molt clara entre la imbecil·litat i la realitat que viu la immensa majoria de la gent. Discutible manera de començar el preciós camí de la paternitat, en definitiva. Messi jugant a la piloteta i la dona i el fill en l’hospital... Sens dubte, un exemple que crearà escola en les futures generacions, per desgràcia per a tots.
Fotografia de Pere Puntí. El Mundo Deportivo