diumenge, 21 d’octubre de 2012

Panera

En alguns forns encara és possible veure les
paneres penjant de la típica perxa
Ara que Consum i Mercadona, i també Carrefour, han descobert que cal reciclar el plàstic i, en conseqüència, fer pagar els clients per les bosses que hi demanen, m’ha vingut al cap una pràctica espontània molt arrelada per aquestes terres que no costava ni un duro i que consistia justament a portar una panera de tela o de fil o, en tot cas, un cabàs de segó o senill per transportar la compra corresponent. És curiosa, per això, la iniciativa d’algunes empreses que ens venen ara la història de l’ecosostenibilitat quan abans, molt abans, elles mateixes van ser les responsables d’iniciar el procés contrari, justament el d’omplir la casa del proïsme de plàstics que no es necessitaven. Que no ens enganyen, per tant. Abans, no fa tant, la gent se les apanyava sense cap dificultat, amb plàstic o sense ell, cosa que demostra que aquest producte, les bosses més aviat, són una necessitat tan artificial com el progrés que les avala. Per tot, és molt gratificant veure encara alguna dona d’avançada edat camí del forn amb la panera sota el braç. Camina que caminaràs, sense pressa, arriba al forn i penja la panera en la perxa habilitada a tal efecte... Si més no, una estampa del passat que evidencia la facilitat amb què les noves generacions es pleguen a l’empenta programàtica de la globalització: primer els desposseeixen de la senzillesa, dels objectes més casolans; després els faciliten el plàstic, a més a més sense cap tipus de control; i ara, els fan pagar per ell. Amb tal panorama no és estrany sentir alguns dels comentaris que es deriven de tot plegat, com aquest que un dia vaig sentir a una dona major en la cua d’aquesta empresa especialitzada a confondre al personal, Mercadona: qui m’anava a dir a mi que un dia ens tocaria pagar per les bolses! Doncs aquesta és la marxa. El mateix passarà amb la taronja, per exemple. De productors passarem a compradors. Cuatro naranjas, un euro, diran. I ningú posarà fre, perquè segons els que manen, això és necessari...    

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Esmolador

Heus ací un dels oficis ambulants que encara perviu per les nostres contrades a pesar de les múltiples promocions i campanyes publicitàries que es llancen des dels mitjans de comunicació i les botigues en general, un ofici d’antany que pel que es veu deu tenir una clientela fidel reticent a desfer-se dels antics ganivets de cuina. És cert que en alguns llocs ja no s’usa el substantiu català esmolador, sinó més aviat el castellà afilador, però llevat d’aquesta variació idiomàtica que denota una vegada més el procés de substitució que pateix la nostra llengua, la resta continua igual. L’esmolador recorre els carrers amb la seua motet i la seua màquina, anunciant amb un crit característic la seua presència als veïns i als comerciants del barri, principalment hostalers. El seu cant va sovint acompanyat d’una música melòdica que pareix procedir d’una flauta de pan, bufacanyes o flabiol de set forats, de so molt similar a la la flauta travessera. I encara que alguns ja porten enregistrat el missatge, tots diuen essencialment el mateix: L’esmolaor. S’esmolen gavinets, tisores, navalles i tota mena d’utensilis. L’esmolaor... No és que en queden massa d’esmoladors en actiu, sovint homes d’avançada edat, però ateses les circumstàncies de crisi, no se sap mai què pot deparar el futur. Potser l’ofici és traspassat a les futures generacions, potser desapareix per complet, o potser es refugia en botigues que a la llarga seran quelcom així com un museu dedicat a aquest vestigi del passat capaç de resistir els menesters d’un present poc avesat a reutilitzar les coses de casa, en aquest cas els ganivets.