dimecres, 25 de maig de 2011

Font de Mora, go home!

Haguera estat bé, però que molt bé, dedicar aquesta entrada especial número cent cinquanta a un prohom, a un d’aquells personatges que, per unes causes o per unes altres, són admirats pel secretari que gestiona aquest espai. Però no. No ha estat possible. Aquesta és, tot al contrari, una entrada que s’allunya de qualsevol propòsit relacionat amb els principis d’un costumari que, des de fa temps, té com a norma no valorar la incompetència i l’antivalencianisme com a forma de governar. Una entrada dedicada a un personatge nefast, profundament capbussat en deliris incomprensibles i molt, molt capaç de causar calfreds a qui es mira l’ensenyament públic com una realitat empírica i no com un circ. Encara ara em resulta difícil posar límit a la incontinència verbal que es mereix un home xicotet i cabudet, d’arrels cristianes però posseït per una estranya ira diabòlica que li ha fet, entre d’altres, pensar en xinés més que no pas en català, la llengua que parla i odia al mateix temps. Tot un portent. I per a més desgràcia, pèl-roig, com si també pretenguera retre homenatge al conegut refrany home roig i gos pelut, primer mort que conegut. La comunitat educativa sospira avui tot pensant en el pròxim conseller que arruïnarà els fonaments d’aquest país convertit en gatera i refugi de malfactors.

dimarts, 17 de maig de 2011

Etimologia d'Almardà

Ara que s’acosta l’estiu i molts valencians es traslladen a les zones més fresques del territori, em ve de gust recomanar una petita franja litoral que té una curiosa i interessant història etimològica: Almardà, una partida del terme de Morvedre de la qual ja he parlat en algunes ocasions gràcies a les estampes pobletanes que encara conserva. El cas és que el topònim Almardà, segons les informacions que m’han facilitat algunes ments privilegiades que analitzen a fons l’origen de les paraules, pareix provenir d’un antropònim: Marrà, o més concretament de la variant occidental Mardà, un terme que significa mascle de l’ovella no castrat i que també, és pura hipotesi, podria fer al·lusió al cognom o al malnom del propietari d’aquelles terres: El Mardà. En aquest sentit, s’explica la forma actual, Almardà, bé perquè al terme se li ha aglutinat l’article aràbic “Al-“, tal com explica J. Coromines al seu grandiós Diccionari Etimològic; o bé perquè l’article “El” s’ha neutralitzat com passa en nombrosos noms valencians: ascola, ascala, astudi,... Una altra història seria aquella segons la qual la paraula Mardà en àrab significa malalts, cosa que explica que alguns experts hagen conclòs que Almardà, aquesta vegada sí amb l’article aràbic afegit, signifique els malalts o lloc de malalts, un espai apartat de la població en temps de la lepra o la pesta. En qualsevol cas però, tot hipòtesis filològiques, coses que avui m'han vingut al cap perquè algun bon amic m’ho ha preguntat encuriosit i algun altre m'ha facilitat tota aquesta informació que espere que us resulte profitosa. Almardà, la mar de Sagunt.