dimecres, 30 de març de 2011

Trinquet d'Alzira (La Ribera)

Sens subte, la recent i flamant inauguració del nou trinquet d’Alzira (La Ribera), demostra que el món de la pilota valenciana canvia i progressa com no ho ha fet fins ara. Però no sé si a millor. Veurem fins a quan dura aquesta efervescència modernitzadora que alça canxes espectaculars i milionàries sense tindre ben clar, al meu paréixer, ni el personal que les ha de gestionar ni el camí que les ha de guiar. Perquè la història es repeteix cíclicament. Recorde, per exemple, quan inauguraren el trinquet de Sagunt (Camp de Morvedre), referent en el seu moment d’aquest joc popular irremeiablement orientat ara a convertir-se en un esport ordinari i estàndard mancat d’allò que l’ha fet tan singular: l’autenticitat. Això fou l’any 1987, llavors amb el mític Genovés com a pilotari que omplia trinquets i esborronava les més profundes emocions. Aquesta és la conclusió d’un opuscle editat per la desapareguda Caixa Sagunt i escrit per Fausto Llopis i Caruana: Desitgem que l’interés demostrat últimament per l’Ajuntament tinga repercussions materials en el trinquet. Esperem que prompte sorgesca la iniciativa d’acabar l’envidrat i la canxa de galotxa. Tot és poc perquè el nostre esport de pilota continue sent viu i ens proporcione més goig, ens produesca gracioses i sorprenents anècdotes i acumule bells records; i aquells que tinguen la mínima sensibilitat esportiva han de pensar que amb la seua presència poden revitalitzar el nostre esport de la pilota i delitar-se i recolzar-lo com mereix aquest bell espectacle de la pilota valenciana. No cal dir que l’interés de l’Ajuntament es va anar esvaint a poc a poc, que mai va sorgir la iniciativa d’acabar l’envidrat i la canxa de galotxa, que tampoc es van acumular bells records més enllà de les carismàtiques aparicions d’el Genovés i que, evidentment, tampoc massa gent va traure rendiment d’aquella instal·lació llevat, clar, d’uns quants pilotaris de la comarca, uns quants esforços personals i esportius sense massa repercussió i un actual i meritori club de pilota que lluita per mantindre neta una instal·lació en franca decadència i caiguda en l’oblit. Tant de bo m’equivoque en el nou trinquet d’Alzira, tant de bo. Però no ho veig clar, gens ni miqueta. Visibles són les maniobres per endinsar aquest joc mil·lenari en el món de meravelles que governa aquesta terra farcida de promeses i tan buida de significat. Sort, tanmateix.

dilluns, 28 de març de 2011

EL CAMÍ DE LES MERLES, Antoni Gómez. Ed. Perifèric

De lectura agradable i narrativa serena, l’últim llibre que ha caigut a les mans del secretari que gestiona aquest espai, ens guia per un tendre itinerari farcit de records i enyorances en què Sagunt i alguns dels seus paratges emblemàtics configuren un recorregut vital de l’autor del llibre, el poeta i ara narrador, Toni Gómez (Sagunt-Camp de Morvedre, 1960). Estructurat en capítols que semblen passos o parades des dels quals reflexionar sobre el passat i el present, aquesta obra barreja també experiències personals amb dosis de costumisme ben entés, no aquell que cau en el folklore i les nostàlgiques imatges que ja no tornaran, sinó en aquell altre segons el qual tot allò que ens envolta o ens ha envoltat agafa un matís particular i alhora exemplar que es perpetua com una benedicció per a les percepcions i els sentits. Una visió molt personal que, sens dubte, abandona sentimentalismes i recupera el plaer de capbussar-se en els xicotets detalls que ens regala la vida i el nostre benvolgut entorn. Un exemple, la descripció d’un bar, el bar: Allò era per a ells un santuari, no cal dir-ho, aquella decoració era com la d’una església petita a la qual acudien ritualment cada dia a l’hora d’esmorzar, després de dinar o de sopar, o en hores de treball, o en vacances, o quan tenien baixes laborals.

dimarts, 22 de març de 2011

VALENCIA ZOMBI, Xavi Castillo

Ho vaig llegir una vegada i, en gran part, és veritat. Xavi Castillo representa una continuació de la literatura de la Decadència, de la literatura popular esdevinguda per aquestes terres durant els segles XVI, XVII i XVIII; una conjunció burlesca de barbaritats que triomfa allà on s’hi presenta, sempre al marge dels organismes institucionals: últimament sempre actue en polígons. I és que per aquest alcoià i la seua companyia Pot de Plom, tot és susceptible de sotmetre’s a una crítica picant, exageradament còmica, fins i tot escatològica. Hi haurà qui abomine d’ell, sens dubte, però és cert que representa l’herència més clara del teatre de carrer, d’aquells col·loquis eroticoburlescos que posaven en evidència els fets esdevinguts a la societat del moment. L’última obra que he vist és un tant diferent a les habituals, més treballada, amb un principi i un final, acompanyada de personatges comuns però no tan enfocada a la barbaritat contínua, que també: València Zombi. I la sala plena, un fet que sempre em crida l’atenció perquè no crec que tots els assistents siguen d’esquerres i parlen valencià. Més aviat al contrari. De vegades, com és el cas, els espectadors són fallers, els mateixos que paguen l’espectacle, els mateixos que mentre dura la representació s'encanen i, alhora, exclamen coses com aquestes: ha tret a la Mare de Déu, això no se fa! Ho vaig sentir, no és broma. De fet, ho va dir una dona que seia al meu costat i que cuidava de la néta, pobreta meua, receptiva a les paraules d'una iaia que li explicava que allò que estava veient sobre l'escenari no era en realitat el que estava veient. En fi. Els valencians som molt hipòcrites i, en moltes ocasions, un no sap del tot si l’espectacle és a l’escenari o al pati de butaques. En qualsevol cas, el riure està assegurat.

dilluns, 14 de març de 2011

Pilota. Final Circuit Bancaixa 2011

Desconnectat en excés d’un tema que ha donat entrades glorioses a aquest costumari, la pilota valenciana, reprenc ara alguns dels menesters que envolten aquest esport gràcies a la final de la XXa edició del Circuit Bancaixa d’Escala i Corda, una de les partides més importants del calendari i potser la més vertebradora del País Valencià en el sentit que se celebra després d’una llarguíssima competició que visita molts trinquets i moltes poblacions. Disputada, en aquest cas, en un complex anomenat faraònicament Ciutat de la Pilota (Montcada), la final va coronar Miguel (Petrer-El Vinalopó) i Dani (Benavites-Camp de Morvedre) com a campions; i també ens va regalar imatges de les quals cal fer una anàlisi, diguem-ne, diferent a la imperant. Per exemple, tot i que el trinquet on s’hi va celebrar la final és espectacular, caldria preguntar-se si el recinte on hi està ubicat s’acabarà algun dia. Perquè ara per ara, res, un autèntic conjunt de ferros i parets de formigó, sempre acompanyats això sí, de la corresponent publicitat institucional. Quanta hipocresia! També caldria preguntar-se cap on va la pilota, si realment són eficients tantes innovacions i si realment fomenten aquest esport, fins ara tan autèntic i tan allunyat d’allò que es viu per València durant aquests dies de glòria i exhuberància fallera: el folklore i la coentor. Tot al contrari, la sensació és que la pilota va perdent singularitat, sensatesa i caràcter popular, almenys en les partides fortes, com és el cas. Ara, per això, posen l’himne regional abans de començar la partida. I també la música de Gladiator per a lliurar els trofeus. La gent s’alça i tot, sobretot quan s'entona l'himne, tal com fa l’únic polític de renom present en la final, el nostre amic Sefarín, que no se’n perd una. Tot un fenomen. Entretant, sí que és veritat que s’assoleixen alguns avanços que allunyen la pilota del mite de la incomoditat: les partides comencen a hora, no hi ha parades per a creuar apostes i els seients estan numerats, tot evitant que un es presente al trinquet dues hores abans per tal d’agafar lloc. I tampoc s'hi fuma! per si de cas algú s’ho pregunta. Veurem fins a quan dura tanta efervescència moderna. De pilotaris, continuen eixint-ne pocs. I molts trinquets segueixen tancats. Però clar, d'això Canal 9 no informa. El que importa és el València, per descomptat, i a tot estirar la fórmula 1, o l'America's Cup, o... En fi, deixem-ho estar.

Ressenya sobre la final del Circuit Bancaixa:

dimecres, 9 de març de 2011

DIUMENGE PERFECTE, Sergi Durbà

Encara que no és gran cosa, aquesta portada que veieu forma part d'una revista que ha decidit publicar un relat que vaig escriure ja fa un temps. Un relat que comença de la manera més simple possible i que acaba convertit en una autèntica explosió de carnalitat i catarsi col·lectiva. Tractaré de fer-vos-el arribar, ho promet. De mentre, podeu visitar aquest web: http://relatslallunaenuncove.blogspot.com/ i veure la fitxa informativa del número on ha estat publicat. L'obra en qüestió, tal com indica el títol d’aquesta entrada, és DIUMENGE PERFECTE. I la revista es diu La Lluna en un Cove

dijous, 3 de març de 2011

Coentor fallera

Ara que s’acosten les falles i la coentor pareix arribar al seu punt culminant, la Diputació de València no ha tingut millor idea que celebrar-ho amb una de les seues tradicionals eixides de coet borratxo, no debades està governada pel senyor Fonsín Al-xativí: regalar entrades per a les corregudes de bous a totes aquelles falleres que acudisquen a la plaça abillades amb el vestit tradicional. En llegir açò, algú podria pensar que és així com s’entén la igualtat de gènere per aquestes terres mediterrànies, però no, la qüestió és encara més grotesca: els fallers vestits com a tal, també tindran descompte, concretament pagaran la meitat de l’entrada, a la qual cosa cal afegir la pregunta: i la resta què? La resta, res. Entrades de sol i punt, que són més barates. I això per a qui li agraden els bous. Als que no, sempre els quedarà el consol de veure com els nostres representants continuen practicant el seu esport preferit: fer el ridícul i, si és possible, a costa de les falles, sempre correligionàries amb el poder establert. Això que no quede.

La plaça de bous, de gala per a rebre a les falleres