Alguns preguntaran: això encara va per ahí?? I de seguida els altres respondran: doncs clar que sí, no ho sabies? Aleshores, aquells que preguntaven entre estranyats i sorpresos, exclamaran: Sí hoooome! I és que, en efecte, en aquest país tan modern, tan europeu i tan irresistiblement atractiu per als turistes, encara subsisteixen dos programes de televisió denominació d’origen nacional com Tendido Cero, dedicat al món dels bous i la lídia; i El día del Señor, que retransmet una missa des d’algun racó recòndit i feréstec de la geografia hispana. Un serial, agrade o no, caduc, que demostra el que realment aquest estat espanyol tant preocupat per l’economia global exporta a l’exterior, això és, folklore i religió, per a no variar massa, per a exemplificar, al cap i a la fi, que hi ha certs costums que no canvien per bé que governen els uns o governen els altres. Senzillament, perviuen perquè sí, més o menys com la monarquia. I punt. Perquè no es queixe ningú, perquè tot continue sota un estat de coses primitiu i sota els valors que infonen les altes esferes d’aquesta antiga i desfasada pell de brau. És l’antiga recepta, invariable al llarg del temps, capaç de competir cos a cos amb la investigació amb cèl·lules mare i amb l’homologació dels matrimonis gais. Espanya. Ni més ni menys.
I què em dius del fet que encara es done religió(catòlica) als instituts PÚBLICS!!!???? Això sense entrar a qüestionar com aconsegueixen eixa plaça els pseudo-professors que la imparteixen i d'on ix el seu sou.. Caguendéu!!!!!!!!!
ResponEliminaCris
Gràcies Cris per traure aquest costumari de la crisi de comentaris que arrossegava des de feia un temps. Gràcies de veritat. Ha calgut el delicat tema d'Espanya, però veig que ha funcionat. Respecte de la religió catòlica als instituts públics, pense el mateix que tu: em dóna molt de asco, i ho dic així, en castellà, perquè dir fàstic sona massa fi.
ResponEliminaDe res, però m'has de pagar el sopar que m'has promés...jejejej
ResponEliminaAi mare, i jo que m'estic fent federalista...
ResponElimina...però dels PPCC, eh?
Sergi, és un plaer per a mi, "batalumna en construcció", deixar unes modestes línies en aquesta entrada del teu blog. Tal com durant la sessió amb Bataller i les lectures que ens hi feres, el Costumari Durbà no m'ha deixat indiferent, i crec que esdevindrà un costum per a mi sovintejar-lo. I un plaer.
ResponEliminaEl tema d'Espanya... no s'acaba mai, per desgràcia. El pitjor de tot és que hi ha la sensació de pegar-se cabotades contra una paret que, a diferència de la imatge temuda, no sent, ni vol sentir. Tot i això, sóc positiva: cada vegada més gent intentem fer-hi un bon clavill. Tot arribarà.
He sentit a dir que TVE tornarà a retransmetre corregudes de bous. I bé, ja sabem a què es deu el canvi de programació en la graella. Agafem cadira, que comença l'espectacle.
El que ja vorem com acaba és el tema dels matrimonis homosexuals. No crec que retiren la llei, ja que són conscients de la quantitat de gent que n'ha fet ús. I sobretot gent procedent de tot l'espectre ideològic... També, per tant, emergida de les seues files de militants fervents, devots i amb vocació d'esquizofrènia crònica. Al contrari, la modificació anirà pel camí de la nomenclatura. Però aleshores els que ens convertirem en paret que no coneix esquerdes serem la comunitat LGTB: mateixos drets, mateix nom. Que s'hi vagen acostumant!
Bon cap d'any i millor any nou!
Betlem
Hola Betlem,
ResponEliminaAra mateix no et pose cara, ja que l'encontre amb Àlex i amb tots vosaltres a la facultat de magisteri va resultar fugaç i intens. I sobretot, molt profitós. A més a més, sóc prou despistat. En qualsevol cas, moltes gràcies pel teu comentari i per les teues paraules. M'alegra moltíssim saber que t'agrada el costumari. Creu-me que comentaris com el teu m'ajuden a continuar endavant en aquesta difícil i solitària tasca d'escriure.
Bon i correcte any nou. I a passar-ho bé. Ànim amb el màster.
El tema d’Espanya ens desvetlla. La sessió al vell edifici de Montolivet, amb preàmbul al bar (menú humil, sense pa, quasi allò de VAE “menjar on mengen mecànics i obrers”) i ascensió als gabinet superior, a la taula de reunions (supervisats per l’enigmàtica professora que no sentia les converses) fou el marc per a la lectura dels textos sagrats. Aquella catacumba fou el naixement d’una fe. Fe en les paraules sentides i doloroses de l’infern personal a Torrepena com a antídot contra les humiliacions quotidianes. Tens uns lectors que han posat cara i ulls al teu Costumari. L’any que demà acaba i l’any que comença. Nàixer i morir, tot és u. El mestre i l’alumne. L’alumne que després es fa mestre i té nous deixebles. Cada curs escolar és la metàfora del cicle de la vida. Per als mestres els anys són els cursos, que comencen a setembre i acaben al juny. Remig Palmero proposa celebrare els anys en una altra data (“Enguany celebrarem l'any nou com cal, la nit del 20 de març. /
ResponEliminaLa vida comença quan la primavera…”). Ens hem anat del tema, perquè també ens fa mal. Salut, company!