diumenge, 28 de novembre de 2010

Campanar

Un costum que no és un costum, sinó més aviat una rutina que es manté inalterada, és aquella que sentim, percebem i escoltem cada dia i cada nit des dels carrers, barris antics i pobles no absorbits per la puixança del progrés i la voracitat immobiliària: ni més ni manco que el so de les campanes. I és que per bé que a molts indrets de les grans ciutats, la contaminació acústica impossibilite sentir-les, també cal dir que, ens agrade o no, les campanes i el seu hàbitat natural, els campanars, formen una part indissoluble del nostre entorn, des que els veiem aproximar-se i allunyar-se des de qualsevol carrer, camí o carretera fins que els saludem o els senyalem quan reposen imponents i il·luminats a la nit. No és qüestió, per això, de ser catòlic o no. N'hi ha prou amb el fet de conviure sense estridències amb tot allò que envolta el nostre discórrer popular, que és molt i de gran utilitat. En aquest sentit, recorde, per exemple, el dia que el meu avi, que de catòlic no tenia res; va tornar a casa sa i estalvi després d’una operació a vida o mort. Va exclamar: mira el campanar, me pensava que no el tornaria a vore! Sí, certament se sentia prop de casa. Així que més enllà de la mort, els campanars també han anunciat, al llarg del temps, altres aspectes no gens menyspreables: vida, identitat, personalitat, pau, què més en sé jo. En el meu poble hi ha una colla de campaners i tot. I qui sap, potser aquesta estima per les campanes és quelcom així com l’afició a la pilota valenciana, a la columbicultura, al rall, o al tir i arrossegament. És a dir, pocs adeptes però molt fidels, no siga cosa que la fama els arribe i passe com a València, que d’El Micalet com a referència han passat al conjunt de monumentalitats absurdes i de funcionalitat dubtosa de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Ridícul, però cert. Siga com siga, des d’aquest costumari, per primera vegada des de la seua creació, se us proposa una activitat: simplement heu de comprovar si el vostre barri o poble pot continuar considerant-se com a tal. No importa d’on sigueu ni on viviu. És molt senzill: a mitjanit, en punt, quan esteu relaxats, pareu l’orella. Sentiu les campanes? Ja m’ho direu. Si la resposta és afirmativa podreu descansar en pau, el vostre entorn encara batega. Amén.

El campanar de la plaça Sant Marc a Venècia és un dels més visitats del món

dimecres, 24 de novembre de 2010

La fera ferotge

Atesa la dificultat d’entendre tots els tràmits que cal emprendre per ser considerat un professor amb recursos i competències, avui he decidit escriure sobre un fet que no és estrictament costumista però que té molt a veure amb la rutina de la nostra burocràtica i mecànica vida: les mascotes. Jo tenia un canari, o millor dit vivia amb un canari, no en el sentit estricte del terme, sinó en el sentit que l’ocellet restava engabiat a casa nostra i veia passar el temps amb més pena que glòria. Li deien Piticli. De vegades cantava, d’altres només piulava. Clar és que no era una fera ferotge, però deuria haver-ho sigut. I no reclamava gran cosa, només formar part de la nostra existència, com així fou durant un temps. Després ja no, després el pobre menjava i bevia regularment, i prou. Va viatjar també, ja ho crec que sí, fins i tot va veure la mar, però sempre dintre d’una gàbia. Una gàbia redona i amb aparells que simulaven branques. En qualsevol cas, una gàbia d'aquestes de ferro la màxima virtut de la qual consistia a ser traslladada de la cuina a la galeria per les mans dels seus propietaris, els mateixos que un dia, atenent de nou la dificultat d’entendre les exigències del seu viure malenconiós, decidiren reallotjar-lo allà on se li prestara un poc més d’atenció: una casa amb un altre canari. Però no, l’ocurrència no va funcionar. Piticli va anar apagant-se a poc a poc. I ara és mort, un atac al cor se l’ha endut cap al paradís inabastable del seu regne, el cel. Ni tan sols hem pogut veure les seues despulles, aquella taqueta negra del seu front que el feia atractiu i inconfusible. Tanmateix és ben segur que ara canta les inclemències de la vida, relaxat, com si volguera recordar-nos la dita popular que s’aplica en casos com el seu i com el nostre, amos indiscutibles del seu discórrer per aquest món: que visca la llibertat, crida aquell que a sa casa manté un ocell engabiat.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Clementines ecològiques del Pla de l'Aljub

Bones, gustoses i amb un punt d’acidesa certament satisfactori. Compactes, fresques i preparades per a la venda directa i el consum immediat: de l’arbre a la mà, de la mà a la taula. En efecte, el primer contacte amb les clementines del Pla de l’Aljub de Sagunt ha demostrat que és possible, i altament recomanable, produir i consumir taronges ecològiques. Només cal acordar un tracte just amb el llaurador i establir un vincle amb el camp, això és, que el consumidor es culla les seues pròpies clementines. Encetada amb èxit aquest darrer cap de setmana, la iniciativa s’allargarà durant els mesos de novembre i desembre i, si esteu interessats, tan sols heu de posar-vos en contacte amb l’adreça de correu que facilita aquest blog, just al marge dret de la pantalla: COMPRA CLEMENTINES, VINE A COLLIR-TE-LES TU MATEIX.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Circuit Bancaixa 2010-2011

Un any més, el Circuit Bancaixa d’Escala i Corda arriba als nostres trinquets amb ganes de demostrar aquella màxima lapidària segons la qual la pilota valenciana és com una planta silvestre, que ni sura ni creix, però que mai no mor. Una competició senyera del nostre esport que enguany recupera un dels costums més nobles del joc per equips: la combinació de parelles i trios; i s’endinsa novament en un altre dels seus trets distintius: l’obertura de trinquets en desús o en franca decadència. Emblema de la vertebració del país, el circuit 2010-2011 visitarà, per això, canxes tan distants entre si com les de Xàbia (La Marina) i Vila-real (La Plana); i també reobrirà santuaris com els de Murla (La Marina) i Sagunt (Camp de Morvedre), caigut, tot siga dit de pas, en l’ostracisme des que a Montcada (L’Horta) es va inaugurar una flamant i, sobre el paper, útil, Ciutat de la Pilota. La resta de trinquets, els ja coneguts, i per altra banda els més actius durant la resta de l’any: Llíria i La Pobla de Vallbona (Camp de Túria); Benissa, Dénia, Benidorm i Pedreguer (La Marina); Massamagrell i Alcàsser (L’Horta); Sueca, Guadassuar i Alginet (La Ribera); El Genovés (La Costera); Bellreguard (La Safor); i Pelayo, al mateix cor de la ciutat de València, i considerat la catedral del nostre esport. A seguir el circuit doncs, des dels trinquets, des de casa o des del mateix web. Només cal, en aquest sentit, que de tant en tant cliqueu al damunt d’un dels gadgets que es despleguen en aquest costumari, aquell que porta com a títol: Connecta amb l’actualitat pilotaire... Endavant! La lliga ja està en marxa.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Casa dels Berenguer (Sagunt)

Sense entrar a valorar un tema, l’arquitectònic, del qual no tinc la més remota idea, és evident que a ulls d’un ciutadà normal i corrent, la recent rehabilitació de la casa dels Berenguer de Sagunt, es pot considerar bonica i alhora útil per al menester pel qual fou concebuda, això és el de rebre als visitants de la ciutat i endinsar-los en el seu extens patrimoni cultural. Ara bé, dita aquesta obvietat, un servidor també voldria comentar una qüestió que domina una miqueta més i que, tot plegat, dóna bona mostra de la sensibilitat lingüística d’un ajuntament que mai no s’ha preocupat per transmetre una imatge seriosa i al nivell d’un país amb cultura: la versió en valencià de les plaques i els cartells explicatius de la casa dels Berenguer té faltes d’ortografia. I no poquetes. Deixant de banda l’absoluta manca de coherència semàntica que suposa veure escrit avui i hui en diferents panells, l’un al costat de l’altre; l’intel·lectual que ha redactat els textos també s’ha oblidat de revisar, això en el millor dels casos, les regles més elementals de l’idioma, com ara aquelles que versen sobre l’apostrofació: El urbanisme; i l’accentuació: el podium. Però ací no acaba la cosa. Per bé que un no se n’adone, hi ha altres errades igualment importants que, ja posats a analitzar, farien les delícies de tots aquells que es preparen i tracten d’aprovar l’examen mitjà de la Junta Qualificadora, com ara l’ús de vàries en sentit de quantitat indefinit, en comptes de diverses o algunes; o la utilització incorrecta del gerundi amb valor de posterioritat: La població musulmana és relegada a treballs menors, ocupant el raval de La Moreria. I no us penseu que tot aquest compendi d’errades és producte d’una revisió ortogràfica detinguda i pacient, no, res més de la realitat. És el resultat literal de dos minuts de lectura, ni un més ni un menys. El resultat, en definitiva, de comprovar com es menysprea la riquesa de la nostra llengua i s’opta per simples i vulgars traduccions del castellà, la llengua omnipresent de tot el conjunt de la casa dels Berenguer o del Notari, incloses les empleades. Perquè això és el que hi ha, també en els cartells que tenen la versió en anglés, com si es tractara de demostrar la desgana del funcionariat municipal i la voluntat incorruptible dels nostres populars representants. El mínim esforç doncs, per a variar. I a pagar-ho, els de sempre, per a no trencar costums. Una vegada més, tenim el que ens mereixem.

divendres, 5 de novembre de 2010

El rall a la Taverna de la Serp

Segurament no serà l’última vegada que el rall pren forma a partir d’una exposició, però és ben possible que aquesta siga la primera. Fins ara, aquest ormeig de pesca mil·lenari ha passejat per les terres mediterrànies amb una fina elegància, sobretot per aquelles zones litorals i de marjal compreses entre l’Albufera de València i el Delta de l’Ebre. Tanmateix, durant aquestes setmanes, el rall descansarà de la seua tardoral activitat i es mostrarà gràficament, tot just a partir d’unes fotografies que desprenen costumisme i dosis elevades d’essència popular: el rall en tota la seua dimensió, des que es desplega fins que es recull, des que dibuixa l’esvelta xarxa circular que trenca la línia de l’horitzó fins que s’endinsa en la bellesa i els secrets del nostre benvolgut paradís, la mar. La Taverna de la Serp, en ple cor del Sagunt més medieval, ens convida a contemplar un dels pocs, i autèntics, arts de pesca que es mantenen pel nostre terme, aquell que discorre sense estridències ni manipulacions globals per la platja de l’Almardà i les goles de Quartell i Queralt, just allà on una imperceptible línia divisòria separa les comarques de Morvedre i La Plana de Castelló. Observeu doncs. I aprecieu allò que també és vostre, no siga cosa que el temps esborre tots aquells detalls mediterranis tan difícils d’estimar en aquests dies de progrés...

Les imatges que ofereixen els diferents llançaments de rall adquireixen encara més significat amb la llum cegadora del sol i el màgic lluent del dematí