divendres, 29 d’octubre de 2010

Esnobisme català

Un exemple de coentor catalana que es repeteix a diari en els mitjans de comunicació que emeten en castellà, això és pràcticament tots, és aquell que situa a un o una parlant de català oriental al front d’un programa televisiu o radiofònic. Si un s’hi fixa bé, comprovarà de seguida la hiperbòlica i acusadíssima pronúncia que s’hi empra per fer referència a qualsevol paraula intraduïble, topònims i antropònims bàsicament. És un autèntic show. De sobte, com si a totes i a tots els entrara la rauxa per demostrar la seua catalanitat, sonoritzen, palatalitzen, neutralitzen i velaritzen de manera més que notòria totes les grafies possibles i per haver. I no, no és necessària tanta exageració. Val que un se senta molt orgullós de pertànyer a una cultura i que, per desgràcia, no hi haja espais suficients per usar la nostra llengua, a molts no ens ho han d’explicar això, però em fa la sensació que a l’oient “nacional”, o a l’espectador en general, li importa un rave. Al capdavall de fet, l’única cosa que se’n desprén és un esnobisme que tira de tos, equivalent en gran mesura a la coentor valenciana que tantes entrades glorioses ha donat a aquest costumari. Ningú està lliure de pecat per tant, ni tan sols aquells que tant controlen la prosòdia i fonètica catalanes però que a l’hora de la veritat i per exigències del guió parlen en espanyol, pur i dur. La realitat s’imposa, malauradament. L’ESTAT, dit així en majúscula, penalitza. D’això, els valencians, en sabem un fum...
La cadena SER, un dels principals bastions de l'esnobisme català

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Bon dia!

La qüestió és difícil d’explicar, sobretot perquè depén de la percepció de cadascú i de l’entorn en què s’hi trobe el personal. Però jo ho intentaré, ja que per a mi no és tracta d’un simple detall ni tampoc d’una inspiració passatgera. Per a mi és quelcom més transcendent, parlem del fet mateix de saludar, un costum rutinari que pareix haver-se quedat ancorat en aquests temps de globalització en què tot es desnaturalitza fins a extrems preocupants i certament insostenibles. Els pobles mitjanament grans en són un exemple i ja no diguem els barris de les grans ciutats. Tothom fa la seua, ningú no coneix ningú. Bon dia? Per a què? Tu content, jo també, aquesta és la màxima. I clar, la conseqüència és immediata. Vivim en un país que arrastra uns símptomes evidents de despersonalització, desvertebrat fins a extrems poc comprensibles, apàtrida per complet. Així que no, saludar no és simple un detall, és el gest al voltant del qual gira el nostre discórrer, la nostra idiosincràsia popular, bé siga pel carrer o pel mercat, què en sé jo. Ens dóna si més no, les claus per entendre allò més gran, l'humà en tota la seua dimensió. Un exemple: dos persones del mateix poble es troben casualment en una ciutat i en un lloc desconeguts. No es coneixen, però saben que s’han creuat alguna vegada pel poble, que els seus rostres els són familiars perquè també s’han vist al bar del cantó, en una festa o mentre passejaven al gos. No s’han parlat mai abans. Què fan? Se saluden o no? Doncs això, per a bé o per a mal, un dilema moral que, al capdavall, dóna bona mostra de la nostra vitalitat com a poble, coses que pense mentre el dia s’acurta i la nit ens relaxa. En fi...

dijous, 14 d’octubre de 2010

Compra clementines, vine a collir-les, aprofita el camp

Sou persones conscienciades amb el territori i l’alimentació? Heu valorat mai la possibilitat de collir-vos les vostres pròpies clementines? Des d’aquest blog se us ofereix l’oportunitat de tindre un contacte amb una agricultura sostenible a través de la compra directa: del mateix arbre a la mà; tot comprovant la qualitat de la fruita al mateix camp, a la partida del Pla de l’Aljub de Sagunt. Només cal arribar a un tracte just entre productor i consumidor i fixar un cap de setmana a partir de desembre (època de maduració de les clementines d'aquesta partida de terra). La fruita passaria directament a la vostra taula. I no cal dir que el preu de venda seria més barat que aquell imposat per les grans superfícies comercials.

En un principi, les parts interessades quedaríem a Sagunt (Camp de Morvedre) i des d’ací partiríem cap al camp. Per contactar-hi, només cal que feu arribar els vostres comentaris, suggeriments o comandes al contacte que aporta aquest blog, just al marge dret d’aquesta entrada. La comanda base o mínima seria una arrova (dotze quilos i escaig, aproximadament unes noranta clementines). Evidentment, com a qualsevol altra botiga, podríeu comprar tant com desitgeu. Tan sols es necessita consciència mediambiental i tenir en compte altres aspectes aliens que ja només vosaltres heu de valorar: el quilometratge que fareu per arribar al camp, per exemple. En aquest sentit, i per tal d’aprofitar el viatge, es pot incloure l’opció de dinar una paella en un paratge de la muntanya del terme, molt prop del camp.

No penseu que, a hores d’ara, cal reestructurar el vincle perdut amb la terra i tot plegat el diàleg entre nosaltres els valencians? Ara que el camp retrocedeix, que ens estem quedant sense una agricultura pròpia, pregunteu-vos a vosaltres mateixos què ens queda sense el camp. Perquè és evident que no és el mateix produir fruita a baix cost per al mercat global de l’alimentació que tenir cura d’unes taronges cuidades des del principi, que han crescut sota l’atenta mirada del llaurador; procedents d’un camp que és tractat amb paciència, respecte i perseverança. El producte, en definitiva, passa a ser alguna cosa més, el camp en tota la seua literalitat i extensió, així com sona. Sense verins, sense perjuí mediambiental, sense tots aquells progressos actuals que ens han fet oblidar l’origen primari del nostre territori: l’estima per la terra.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

"Palco VIP"

Després d’uns dies en què el secretari que gestiona aquest espai s’ha endinsat en la repercussió, benvolguda o no, de l’entrada anterior (Exempció de valencià), ha arribat el moment de capbussar-se de bell nou en els principis d’una bitàcola que percep les coses que el personal no veu. Uf que dur. Les processons i els passacarrers, en efecte, representen unes celebracions comuns a tot el territori que per a bé o per a mal s’han transformat en espectacles comercials sense més aspiració que convertir-se en un Bé d’Interés Cultural, altrament dit BIC. Lluny de considerar aquesta tendència com una errada d’incalculables conseqüències populars, negatives si més no, el cas és que entre tanta publicitat han sobresortit una sèrie d’aspectes que demostren l’extraordinària capacitat dels costums per escapolir-se del progrés. Als pobles valencians, sense anar més lluny, un bon exemple de tot açò és el fet de col·locar cadiretes a les voreres per veure passar ara els moros i cristians, ara els falleros o els confrares del Divendres Sant. I no és que les pose l’ajuntament no, és que cada propietari/-a les trau puntualment aquests dies festius i les col·loca ben lligadetes a la porta de sa casa com reclamant allò que els valencians no deuríem haver perdut mai, el carrer, així com sona, és a dir, l’espai que defineix ben a les clares si un poble continua sent poble o no. És un detall a pesar de tot. Però un detall important. Necessari en qualsevol cas.