dimarts, 29 de setembre de 2009

Pont de ferro. A la vora del Xúquer

També és un costum molt arrelat entre els habitants d'aquestes terres valencianes anar a contemplar els desperfectes que cada any pel mes de setembre causa la gota freda. Ho dic perquè ja ve sent un clàssic des que visc a la Ribera admirar el riu Xúquer al seu pas pel pont de ferro. Per a bé o per a mal, la virulència amb què baixa el seu cabdal recorda que qualsevol dia es pot fer realitat la dita amenaçadora que caracteritza els veïns d'aquesta localitat: Algun dia diran, ací estava Alzira.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Tirant el rall

He escrit ja algunes vegades sobre el privilegi de gaudir d’una platja, la de Sagunt, encara sense explotar del tot, però d’alguna manera o altra, estava equivocat. Pel que es veu, la melancolia és una cosa i la realitat una altra. Aquest darrer cap de setmana, bé siga per casualitat, bé siga per la cara de panoli que pose quan veig alguna cosa digna d'emmarcar, he conegut un llançador de rall. I ves per on que m’ha explicat la pèrdua irreparable d’un costum antany molt arrelat per les poblacions costaneres de Canet, Almardà i les Valls. En efecte, rallar és il·legal. Ni es donen noves llicències, ni tampoc se'n reclamen, i a sobre, diuen alguns sabuts, és un art que delma la pesca. Jo crec que molesta més que altra cosa, però bé. Totes aquestes coses només em confirmen la poca voluntat de perpetuar una cultura que és capaç de conéixer pam a pam la franja litoral que va des d’Almenara, a la Plana Baixa, fins al Grau Vell, al mateix Sagunt; que és coneixedora de tots i cadascun dels moviments del peix des de juny fins a l’octubre, dels corballs, dels roncadors, de les palometes, dels llobarrets, de les mabretes; que lluita solitària per demostrar que la vertadera causa de la decadència a la Mediterrània no és la seua pràctica ancestral, sinó tot al contrari, els apartaments de trenta altures que depreden la seua costa, i els col·lectors submarins; i el turisme massiu, i les escolleres que alteren els corrents, i els ports esportius, i les ofertes happy hour, i les compreses cagades i els preservatius usats, i…

dimecres, 16 de setembre de 2009

La importància de deixar les coses per escrit

En aquests temps en què les tradicions d’antany pareixen incorporar-se sense remei al folklorisme més ranci i institucional, no deixa de ser una bona notícia que de tant en tant, en aquest espai de poder simbòlic, també s’infiltren alguns xicotets reductes d’autenticitat capaços de potenciar, i no menysprear, la cultura popular. Sens dubte, la reapertura del trinquet de Borriana, a la Plana Baixa, no deixa de ser una bona notícia. I malgrat que sempre existirà algun aprofitat que intente adjudicar-se el tanto, mai millor dit, com ara l’alcalde de la localitat en qüestió, el delegat d’esports corresponent o l’infame Carlos Fabra (bo, a aquest em pense que li és indiferent), no hi ha prova més fidedigna per comprovar la falsedat d’aquests individus com recórrer a les hemeroteques o al micromón d’adagis i converses que envolten el joc de pilota valenciana. I és que, segurament, el trinquet de Borriana estaria ja enderrocat si, anys enrere, el seu legítim propietari no haguera deixat escrit que el solar que hi ocupa havia de ser destinat, sense cap mena de trampa indigna, a l’esport dels valencians, això és, destinat per al que era i finalment serà en un futur, no res més que un trinquet.

dijous, 10 de setembre de 2009

Un país de mata morta

La notícia m’ha cridat l’atenció, més que res perquè ja m’estranyava a mi que tanta deixadesa i manca d’amor propi no tinguera les seues conseqüències: els valencians tenim la llavor més paupèrrima i esquifida de tot l’estat espanyol, cosa que no vol dir que no la clavem, sinó tot al contrari, que no la fertilitzem. Per una vegada anem per davant dels catalans, encara que no per molt; ells són els segons. D'on no n'hi ha no es pot traure. I és que el frenesí en què vivim i l'oblit dels costums mediterranis: la pau i l'estima pel proïsme; no podia dur-nos a res bo. Ni per descomptat a res plaent. Una vegada més, en definitiva, ens situem on ens mereixem.

dijous, 3 de setembre de 2009

La pilota retorna a Sagunt

A dir veritat, no sé si Sagunt es mereix que la partida de pilota valenciana més important de quantes se celebren al País Valencià, la final individual d’escala i corda, torne al seu trinquet. Com a poble, mai s’ha distingit per potenciar una iniciativa que ni gosa de suport popular, per desgràcia; ni tampoc de personal eficient o interessat que gestione l’esdeveniment. Incomprensible. Però tan cert com que cada any passa el mateix: ni promoció, ni cartells, ni res de res. Ben mirat, la pilota a Sagunt és tan inexistent que no sé jo si algú, a banda dels quatre il•luminats de sempre i dels aficionats de les Valls i la Baronia, és conscient que el dia 18 d’octubre, la capital del Camp de Morvedre viurà el privilegi de contemplar el seu trinquet ple de gom a gom, usat per a alguna cosa més funcional que deixar-lo abandonat la resta de l’any. Tot molt típic, si més no fidel a la idiosincràsia apàtica d’un poble que es caracteritza bàsicament per oblidar el gran patrimoni que té, i si no que li ho diguen al castell o al teatre romà. Però bé. Tampoc és qüestió d'escalfar-se. Al cap i a la fi, passarà el de sempre. La representació municipal es reduirà a l’alcalde, que figurarà bé siga per tot allò dels flaixos, bé siga perquè no té més remei. I potser també algun regidor nacionalista, per allò de la cultureta. Però en qualsevol cas, faves comptades, com sol ser habitual en aquesta classe de compromisos amb el país i els seus costums més ancestrals.

http://www.pilotavalenciana.com/index.php?/weblog/extended/un_individual_mes_obert_que_mai/