dilluns, 31 d’agost de 2009

Carrusel

Un costum molt arrelat per aquestes terres hispàniques que tant volem els ciutadans és escoltar el carrusel esportiu els diumenges de vesprada. La veu llandosa i exageradament espanyolista de Manolo Lama o del murcià valencianista Perico Morata és acompanyada d’altres il·lustres madridistes com ara Poli Rincón o l’irreverent Tomàs Guasch, amb l'excepció feta de Santi Oliveros, clar. Però si allarguem l’oïda un poc més enllà de tal exhibició d’imperialisme ranci i de mal gust (una vegada vaig sentir en boca d’aquests indòmits i masclistes personatges que Dios es español!), podem comprovar que hi ha vida després de la cadena Ser i que, efectivament, no cal anar-se’n massa lluny per escoltar-ho. Només cal que els valencians desplacem la freqüència modulada fins al 103.7 i parem l’orella als comentaris de Joaquim Maria Puyal, tot un professional que fa bones les paraules, crítiques això sí, que Nick Hornby escriu al seu llibre Febra a les graderies: “...Per la ràdio cada xut a porta del contrari sembla dirigir-se a l'escaire; cada baló a l'àrea del teu equip fa por; cada lliure directe del contrari és sempre a prop de l'àrea...”. Doncs això, tot i que és dilluns, aquesta nit Barça-Sporting. Comença la temporada.

divendres, 28 d’agost de 2009

Indiferència total

No acostume a escriure massa sobre aquelles qüestions polítiques el final de les quals és més que conegut, però és cert que de tant en tant m’agrada comentar les derives, sempre les mateixes per desgràcia, que prenen certs assumptes d’estat, com ara la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. M’agradaria equivocar-me però algú dubta que acabaran tombant l’obligatorietat de conéixer el català? Algú creu sincerament que deixaran córrer lliurement pel text el terme nació, vocable més simbòlic que altra cosa? Supose que alguns sí que ho faran, dubtaran, però crec sincerament, que perdran el temps, ja que aquesta és una lluita eterna i solitària sense possibilitat de rebre almoines de cap tipus, ni per la dreta evidentment, ni tampoc per l’esquerra, hipòcrites llegendaris. A l’hora de defensar Espanya, tots els senyors amb corbata del congrés dels diputats, excepte els quatre pobres desgraciats de sempre a qui ningú no fa ni puto cas, s’uneixen de manera indefectible i, tot plegat, pequen de la mateixa llacuna mental: mai no seran capaços d’entendre el que suposa viure en una cultura menystinguda i marginada com la nostra. Així que no ens esforcem d’entendre’ls a ells. No es mereixen tal honor.

divendres, 21 d’agost de 2009

Una experiència fascinant

Hi ha un moment de la pel·lícula Lost in translation en què Bill Murray, el protagonista principal, assegura que el naixement del seu primer fill és horrible, ja que tota la seua vida anterior s’esfuma de colp i en comença una altra de nova, totalment incerta. A poc a poc, prossegueix, els nadons comencen a caminar, i a gemegar, i a dir pare i mare, i a parlar... fins que es converteixen en la cosa més meravellosa del món. Jo, més o manco, pense el mateix, amb la diferència que des del primer moment ja em paregué una experiència fascinant i magnífica, potser la més forta que he viscut fins ara. Tot un miracle. Sí. Certament fabulós.

divendres, 14 d’agost de 2009

Salt 3.0 (II)

No m’agradaria allargar-me massa en un tema del qual ja he parlat en anteriors entrades, però és que les notícies que m’arriben del programa de traducció Salt no deixen de ser preocupants, vergonyoses i, com no, definitòries del no-país que tenim els valencians. Un autèntic espectacle d’incongruències i deixadeses administratives que, sens dubte, fa bona la dita de riure per no plorar. Perquè és molt fort i, a la vegada, molt depriment. Com si no, cal encaixar frases en què s’assegura que Felix Mendelssohn, pianista, prové d’una família d’origen fesol (judío) o que als hospitals es fa capellà (cura) del cordó umbilical. Lamentable, certament lamentable. Però cert, lamentablement cert. Si més no, el que ens mereixem. I per això no diré més. Que cadascú extraga les seues conclusions...


Un director de cine d'origen fesol

dimecres, 12 d’agost de 2009

Partida del dia a dia

No va malament, de tant en tant, recuperar el sabor de les partides de pilota del dia a dia. Amb un poquet de sort, es poden contemplar imatges que, lentament, van caient en l’oblit i la norma sistemàtica fins i tot en les grans competicions i trofeus que s’organitzen per la tardor i per l’hivern. Homes en cos de camisa i fumant caliquenyos, travesses a recer de la llotgeta i amb bitllets de cinc-cents euros de pel mig (qui ha dit que no existien?); ventijols que penetren per la galeria i que ajuden a refrescar la xafogor del trinquet en el mes d’agost, vistes magnífiques als camps del terme i als terrats del colombaire del poble... Potser tinc limitades les eixides i els viatges vacacionals per les circumstàncies que tots coneixeu. Però sempre em serà possible gaudir d’una bona partida en qualsevol trinquet de la contrada, com ara el de Guadassuar, en ple cor de la comarca que m'acull actualment, la Ribera del Xúquer.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Les burilles dels catalanoparlants

A mi que la gent fume o no fume en el cotxe, m’importa un rave. Bé, relativament, tampoc cal frivolitzar. Però el que no puc suportar és que només s’advertisca del perill als fumadors castellanoparlants que transiten per les nostres carreteres. No sé per què, em fa la sensació que els responsables de traduir els panells dimiteixen quan veuen que la traducció en qüestió s’allunya massa dels seus reduïts, o submisos, esquemes mentals. Colilla=burilla. Damunt ens lleven quatre punts.

dimarts, 4 d’agost de 2009

Comarques valencianes: La Marina

En uns dies com aquests, en què tot el personal està de vacances i la rutina es fa cada dia més insuportable per aquells que ens quedem a casa esperant el gran viatge o, viratge, que suposa un naixement, és curiós comprovar la utilitat moral que tenen els xicotets desplaçaments per dintre del nostre territori. Un, si més no, se n’adona que, efectivament, cada comarca té els seus encants i, també els seus destrets. Avui, per això, i gràcies a la nostra futura inquilina familiar, hem estat passejant per les contrades de la Marina, i a tot açò hem constatat l’estranya convivència identitària entre pobles i horribles urbanitzacions, entre camins de camp i indecències a vora mar, entre valencians alegres i contents i al·luvions d’alemanys i anglosaxons pul·lulant perduts pels voltants. En conjunt, una espècie d’incongruència general que es denota, sobretot, quan al costat de topònims com Beniarbeig, Sanet i Negrals, Sagra, Ràfol d'Almúnia o Benidoleig; n’apareixen d’altres com Urbanización Colinas del Sol o Casas de Montesano. Sens dubte, per a fer-s’ho mirar...