dimecres, 29 d’abril de 2009

Bolot i rebolot

És ben possible que molts de vosaltres m’hàgeu sentit parlar en alguna ocasió d’un joc de cartes que es diu bolot i que es practica únicament a Sagunt. Doncs bé, el cas és que em trobava avui fullejant els diaris quan, de sobte, m’ha sorprés una notícia de la qual encara m’estic rient, perquè és bona de veritat. Resulta que l’ajuntament vol que el joc en qüestió siga declarat Bé Immaterial del Patrimoni Cultural, una etiqueta tal volta coenta i incomprensible però que, siga com siga, subratlla un aspecte important en aquests temps de sudokus i play station’s: els veïns del vell Morvedre encara conserven una espurna d’identitat, ni que siga en forma de timba tradicional i enmig del fum que es respira pels bars, el Musical i per què no dir-ho, dels patis de l’institut. Companys, per bé que semble mentida, el bolot és un joc viu i és per això que adjunte un enllaç tot esperant que us informeu sobre el seu origen i funcionament. És certament interessant, encara que la font siga el periòdic Las Provincias i els comentaris derivats de la notícia desprenguen el toc típic d’intransigència i rancior dels adorables veïns del Moll, sempre tan doctes i respectuosos.

dimarts, 28 d’abril de 2009

La ceràmica torna al carrer

Són exactament la classe de notícies que passen desapercebudes: L’Ajuntament de València aprova una proposta socialista per recuperar la tradició ceràmica en la retolació dels carrers de la ciutat. Sovint es col·loquen en un extrem dels periòdics, camuflades entre titulars de rang superior i campanyes publicitàries d’alta volada. Els delegats de premsa, conscients del que fan, els concedeixen quaranta línies de no res que poden o no anar acompanyades de la foto pertinent. És la importància que es mereixen, en contraposició a l’espai que hi dediquen al funest regnat de Camps i al seu merder institucional. Després, a un se li queda un regust agredolç, car la notícia és bona i popular, però també definitòria de la poca transcendència que tenen els acords entre els valencians d’avui. Perquè ja m’ho veig vindre. Els turistes diran: Oh, que placa más bonito!. I nosaltres continuarem a la nostra, sempre discutint sobre el fet d’escriure la placa en català normalitzat, en valencià apitxat o directament en castellà… No tenim remei.

dissabte, 25 d’abril de 2009

La crisi que no es percep

Deixant de banda afers polítics i corrupteles diverses, temes certament susceptibles de ser reflectits en unes línies com aquestes, la intenció de l’escrit que s’enceta ara és reprendre els orígens i els principis que feren possible el naixement d’aquest costumari, això és parlar sobre la vida popular i les qüestions que se’n deriven. És per això que el tema que m’agradaria plantejar és el dels vehicles anomenats monovolúmens, un sector fortament castigat per l’efecte crisi i que presenta uns indicadors de decadència més acusats que la resta d’activitats econòmiques caigudes en desgràcia. El cas és que cada vegada se’n veuen menys, de monovolúmens, pel carrer. I no, no em referisc als típics de les empreses de fontaneria o electricitat, sinó als autèntics, aquells que encara conserven la part de darrere plena d’eines del camp: lligones, corbelles, màquines de sulfatar, monos de treball, potatges químics per a combatre les males herbes, cabassets, alicates, capells, soquets… En efecte, ja fa temps que la modernitat s’ha encarregat d’esborrar unes imatges que fins i tot justificaven actes actualment castigats per les polítiques municipals. Què no dir d’una kangoo o una c-15 aparcada damunt de la vorera a la porta de casa: potser no hi ha res que demostre més i millor la vitalitat del camp.

dissabte, 18 d’abril de 2009

Sefarín Caballero

Fa temps que no sabem res de Sefarín, però és clar que continua solt. Pel que es veu ha adquirit el discórrer d’un cavaller errant, amb llança, escut i paraules misericordioses. Està irremeiablement decidit a rebre l’orde del bon guerrer, del noble art de la garrotera, o la prudència. Bé ho sap el molt honorable, el seu superior: personatges com aquest han de romandre darrere el paravent, deixar que caiguen sols, per si de cas algun dia apareixen reforçats, amb senyoretes i cotxes de luxe com a comparsa de rigor. Quin perill en aquests temps de tratges espia i esteles de coentor! Millor callar, millor contemplar la València primaveral, amb les seues regates en flor, amb el seu olor de fórmula 1, amb la seua estampa novella i totèmica, amb el seu equip de futbol que no paga ni opina dels seus despropòsits... València és esplèndida, resta al marge de l’opinió de la gent, absorta com a bona correligionària que és. Boccato de cardinale, en definitiva. València segueix en falles, o en carnestoltes, que sempre és un terme més adequat. Més aviat permanent.

dimarts, 14 d’abril de 2009

EL JARDÍ DE LES SENDERES QUE ES BIFURQUEN, Jorge Luis Borges

És increïble el que poden donar de si uns quants dies de descans. Amb un poc d’encert poden convertir-se en un privilegi a través del qual podem nadar i passejar per platges virginals o tombar-nos durant llargues estones en la sorra de la mar. Vacances. Jornades senceres de calma que també ens permeten jugar a jocs de taula i conversar a ritme d’olives i cerveses. Dies de festa que ens fan romandre absorts cara a la tele, bé gaudint del futbol del Barça, bé engolint-nos quantes més pel·lícules millor. Com a remat, la lectura d'un conte críptic i vertaderament indesxifrable com El jardí de les senderes que es bifurquen de Jorge Luis Borges. Tot sense estar pendent del temps que passa. Perquè així és la pasqua, capaç de regalar-nos la pau i el benestar de l’estació primaveral.

dijous, 2 d’abril de 2009

La berena

Parlava l’altre dia amb el meu amic Ramon quan de sobte se’m va acudir una entrada per aquest costumari que no sé si em perdonarà, ja que són tants els quilòmetres que ens separen ara per ara que la nostàlgia es percep fins a tal punt que mentre ens saludàvem per la càmera web jo em reia de veure'l amb un te i ell s’emocionava de veure'm amb unes rosquilletes Anitín... La cultura del berenar sa, en efecte, és un dels hàbits que no hem de perdre per moltes hamburgueseries que ens encolomen els ianquis amb els quals conviu Ramon. Ara que estem enmig de la Quaresma, per exemple, i precisament hui, que és dijous, al meu poble és costum pujar fins al castell amb una pataqueta amb pebre-roig sota el braç. Evidentment, sempre n'hi ha hagut de més sofisticats que han preferit altres coses, s’entén, pastissets de peix o d'espinacs, rosquilletes, ximets, canuts de xocolate, cantells de pernil i formatge, o coques de tomata o ceba; però de moment una cosa és clara, els forns encara tenen vida per les vesprades. I això, per molt que sone a romanç o a caduca tradició, ens hauria de fer considerar una dada important sobre la nostra idiosincràsia popular, de vegades tan oblidada, justament que aquells que estan tan lluny l’enyoren!.